Niños s’acaba s’agost. El mes més cansino de l’any. No se parla tant de cap mes, i això que qüasi tots tenen alguna cosa interesant. Octubre o febrer són els més flacs peró tenen el seus carnavals i les seves fires. Desembre te les festes del torró i els almax. Juny Sant Joan i Abril
I si la gent que fa feina per agost estan més irrascibles que en Michael Douglas a Un Dia de Furia, la gent que disfruta (¿?) de les vacances està molt pitjor. Probablement Las Vacaciones Perfectas es faríen molt més aprop del seu propi significat si aquesta gent no volgués que tot suri damunt la percepció (falsa!) de que tot HA D’ANAR BÉ. I, sobre tot, si no agafassin tots el mes de vacances per agost. (no, no seràs l’únic barco a Formentor dia 15 d’agost).
No pots prentendre que, en un mes, tots els teus mals rollos dels altres 11 mesos desapareguin com un ex-president corrupte, que totes les teves frustacions i fracasos a la feina i amb la familia s’evaporin darrere sopars amb espelmes, intensos díes de platja i interminables sessions d’Spa. La platja esta abarrotada de gent i hi ha arena per tot, brutor i renou. L’ hotel esta més o manco bé, pero resulta que hi ha altres clients. No tens pasta per pagar una casa per tu tot sol i has de compartir un espai amb gent que no és tú. Ni pensa com tú, ni parla el teu idioma. I el personal s’ha d’encarregar de tothom, no només del Sr. Vacaciones Idílicas.
Quant surts al carrer, más de lo mismo. Les postals només són fotos que promocionen un lloc o un paisatge, i normalment estàn retocades. Si hi ha una cola quilomètrica quant tu hi arribes és, capullo, per voler sortir, com tothom, el mes d’agost. I no, no te deixen colar perque siguis més guapo i por molt que t’indignis. I no, no te farem descompte de tot el que vulguis comprar. És agost i precisament amb tú hem de guanyar un dobler, pardillo.
Aqui hi viu gent tot l’any, no és un parc d’atraccions que obre just quant tú vens.
Al restaurant vols la taula més bona, als bars lo que no beu ningú i a la platja te penses que trobaràs el racó que ningú coneix (només tú, Oh, Último Superviviente). Idò si no n’hi ha del que demanes, beus una altra cosa, i, sino estas tot sol a la platja, mires a les dones fent topless…
No pasa rès. Si no seus a la millor taula del restaurant (no te preocupes cariño, ahora mismo hablo con el camarero), ni tens el millor hotel de la costa mediterranea, ni has pogut visitar aquell monument perque estava en obres, i, a més, un dia s’ha tapat el sol… no passa rès! Estas de vacances, per favor, no t’estressis tant ni mos estressis a noltros.
La veritat és que de cada any pas més d’ells, d’aquesta raça inmune a les temporades mitjes i baixes, que vestida amb xancles i camises de fil, ve a passar-ho malament per, sobre tot, contar-ho als amics que no han pogut venir: al final, tia, fue todo fantásssstico.
I t’imagines que mentres estàs cumplint amb la teva més íntima i perfumada necessitat i just a mitges d’una d’aquelles feines de foto amb la premsa, pujada al podium i Sala de Trofeus algú te dona un susto i te talla el rollo, amb la empastifada correponent? És impensable.
Idó el despertador, joia evolutiva del suplici més torturador i més eficient, cumpleix amb la perfecció el seu propòsit: Talla de manera sobtada i antinatural uns dels principic bàsics de la vida, una de les feines que la mare natura ens obliga a cumplir per continuar vius (com mènjar o defecar), et treu de la felicitat absorta dels somnis amb un renou pitjor que
Perque serà que donam per bona aquesta tortura i no les altres? Quin convencionalisme ens obliga a auto-castigar-mos cada dematí? Perquè no me toca la primitiva i, en una mostra de generositat sense límits, regalo el meu despertador a algún amic?
La definició i història del nostre company: http://es.wikipedia.org/wiki/Reloj_despertador
