El barça habitualment juga tan ràpid i tan filat que pareix que jugen 11 contra 9. Els altres equips solen suar tinta i còrrer darrera la pilota com a cans quant noltros, sobrats, la columpiam d'una banda a l'altra i la feim surar suaument per damunt les cames peludes dels oponents com si fos una bimbolla de sabó fins que, al final, se diposita amb tendresa dins la porteria rival. (cursi-futbol)

Ahir vàrem tornar a ser 11 contra 11. Per tot hi havia cames, la realitat i negres que feien por. (homes-futbol)

És com quant jugam contra U Cabesons, t'has de desfondar, has de jugar al 120% i, així i tot, dona gràcies si empates

Quin èxit aixó del Pablo Motos tú. El video on surt en Berto (entre altres lindesas) fent de flippy és una de les coses que més m'han fet riure ultimament. (i jo rig amb so vol d'una mosca).

Una altra recomanació, a la espera de que el Chelsea mos foti la meïtat (millor dit, una tercera part, Madrid i Bilbao se repartiràn la resta de mèrits) de la temporada, aquesta vegada literaria: El Catmasutra.

Ja sabem que els catalans son algú a la hora de mirar-se a la guixa. Pero també sabem que ho fan amb -qüasi sempre- amb sentit de l'humor i inteligencia.

Una perla (tot ho he vist a aquests anuncis raríssims que surten a la dreta del facebook):

. Fer un verd: fer-ho amb molta iniciativa però amb pocs resultats. 

Que me fan de gràcia aquestes tonteríes...

Pensau que en Pablo Motos en coió? Que el minimonolegs de la entrada son de lo pitjor? Que aixó de llevar-se la americana i penjar-la de la cadira és de cutres? Que les discusions amb la fea aquella de masclisme no tenen cap gracia? Idó heu trobat el vostre paradís:

El blog dels seus antifans. Riureu molt: Anti - Pablo Motos

Quant un acaba la feina el divendres i torna la esquena a la setmana laboral lo que no sap és que se fica dins una espècie de Dragon Khan anomenat cap de setmana, dins el qual pot passar de tot, i que fa que el dilluns estiguis com un ou frit fred i defora de la pella.

Divendres, precisament, vàrem sopar d'ous (jo només me vaig menjar la carn of course), després vàrem beure d'una bota de vidre en plan Ballermann 6 i vàrem acabar demanant l'hora com el Sevilla ahir, amb el jager regalimant de les nostres dents i apagant les faroles dels carrers de Pollença.

Dissabte dematí fira del vi: Definitivament la millor hora. No hi havia gaire trui, els vinaters encara no estan massa agobiats i pots parlar amb ells. Fins i tot ens vàren fer alguna entrevista a la radio (una de segona fila, no com Radio Pollença!). El vespre les nines tenien un trui amb una maleta que ni vull saber com va acabar. M'imagin que com la maleta de Pulp Fiction, que tothom la volia i en realitat ningú sap el que hi havia dedins.

Diumenge montaditos, cervesetes i dinar a Santa Maria, amb la plana major d'Eden Hotels (dinar de molt alt nivell culinari). Capvespre per veure com el Madrid ens roba la lliga i per armar-la un poc a ca'n Marcelo.

Avui no sé ni m'importa si fa sol o no.

Aquests dos pajaros, me sap greu, me cauen molt bé. I me consta que són competència, peró que hem de fer, al manco estan enfora.

Ara protagonitzen una peli co-produida per en Gonzalez Iñarritu, en Del Toro i en Cuaron (te cagas). Dirigeix el germà de n'Alonso, en Carlos (guinista de Y Tu Mama tambien). Rudo y Cursi.

La peli no sé que tal serà, encara que només per riure amb les mexicanades ja n'hi haurà, pero la web és una locura per ligons de medio pelo. Vos recomàn que vos hi perdeu un poc. Rudo y Cursi!

Changing mirrors:

I més cine de culte. Supós que tothom sap qui és en Ron Jeremy. Els que no ho sabeu és que o sou massa joves o heu mirat massa poc porno.

One eyed monster (en Pollencí: La Piva) conta la història de un membre viril que, separat de la estrella de porno ochentera abans esmenada, per un accident meteòric, no en fa de bona. I ríete tu del Long dong John i de tots els Tapper Sex junts. 

"Ahí estaba yo. Es decir, Alex y mis tres drugos. O sea Pete, Georgi y Dim. Estábamos sentados en el Milk Bar Korova, exprimiéndonos las rasureras para encontrar algo con que ocupar la noche. En el Korova Milk Bar servían lacta plus. Leche con velloceta o con dencromina... que es lo que estábamos tomando. Eso nos aguzaba los sentidos y nos dejaba listos para una nueva sesión de ultraviolencia."

La típica película que si no t'agrada no ets guai i no en tens ni idea d'aquest cine "autèntic" i no manipulat que se mou enfora de les corrents majoritaries.

I és així, no en tens ni idea.

A l'univers Simpsoniá de la Tv, Springfield, tenen en Luigi Rissotto. A Pollença tenim en Marco Costenaro. Igual de simpàtic i no tan fill de puta (esperam). L'altre dia me va fer una calzone que crec que se mereix repercusió mediàtica. No cabia dins el plat. Gràcies Biel per ajudar a acabarme-la.

(No tot havíen de ser xorrades profundes, que vos pensau?)

Trobar la paraula exacte en el moment precís ja és complicat. Si a més el que dius esta plè, rebosa millor dit, sentit de l'humor, ironia i molta inteligencia ja és el acabose. Si a més a més ets una dona atractiva, d'aquestes que entre una cosa i l'altre t'arriben a fer un poc de por, només te pot sortir algú com na Julia Otero. La entrevista d'ahir amb un ximple Buenafuente deixant-se fustigar i amb la pájara gallega como pedro por su casa, no va tenir cap moment per aclucar els ulls. Avui, per sort, ja l'han penjada al youtube.

És com aquelles dones dels comics den Crumb pero amb cervell. Aixó sí, d'enfora, que aquesta te deixa en un pimpam amb els calçons baixos y no te'n dones ni conta. És d'aquesta gent que te fan, per una part, pensar que no esta tot perdut i, per una altra, no entendre perquè no hi ha més gent així als llocs de poder (igual no funcionària no?).

Parlen de la veritat i la mentida (o de la no-veritat) i de si s'ha de ser sincer o no. Mirau quina perla amolla la Otero:

La verdad es asocial, con la verdad por delante se hunde la convivencia, el mundo se viene abajo.

La veritat com a element sobrevalorat. Quin gran debat.

M'ha fet molta gràcia aquest curriculum (??) que avui m'ha caigut a les mans. (Digue'm xafarder, digue'm no deixeu les coses on tothom les pugui veure). El tio posa que parla i escriu castellà: El que no sé és en quin idoma presenta el Curriculum. I tampoc sé en quin idioma Castellano s'escriu Castelleno. M'imagin que és lo que la gent de la meseta diu quant ha acabat de dinar: Estoy Castelleno.

És com si arribes tard a una entrevista de feina per currar a un taller mecànic i dius que has fet parxe i no has sabut canviar la roda.

Disoponiblidad!!

Esgarrifen aquestes dues pallisses que, en poc díes, han coincidit al Port d'Alcúdia. Municipi que, recordem, té més de 90 policíes locals donats d'alta. La fórmula de a més policia menys violencia o delictes no se cumpleix en cap cas.

Supós que el terrorista real és el que aparca al carga i descarga o en doble fila. Lo de la noche y sus consecuencias és una feina massa dura. Mos posam a una rotonda, esperam que passi un gat, i l'empapelam.

M'imagin, seria d'imbècils lo contrari, que saben on és el trui i qui el provoca, -sempre deuen ser els mateixos-. Que putes esperen idó?

La temporada turística acaba de començar i, apart del mal temps i l'asfaltat de carreteres de darrera hora, els visitants no necessiten més motius per desconfiar del seu destí vacacional.

Les carteristes del mercat no conten perque ja formen part de la decoració. De fet, si ve algún guiri a aquestes altures i denuncia que al mercat li han robat la cartera, s'endurà el premi al Pardillo de la Semana. I el podrà mostrar orgullós per Stuttgart.

Quedau-vos amb la lletra... és... actual?

Fantàstic, l'he vist per Yonkis i no he pogut evitar copiar-lo. És bonissim.

Els idiotes de bon de veres són els que agafen el cotxe.