La Cançó de la meva vida.

No, no és un programa nou d'IB3 de Karaoke, no vos asusteu. Ja basta amb lo que hi ha (l'altre dia vaig veure ballar en Pollencí aquell a Temporada Alta i qüasi tir la tele pel balcó, ja és que erem a La birreria i no n'hi ha de balcons).

Vos heu plantejat mai quina és la cançó de la vostra vida?

Ja sé que sona un poc pompós i declamatori i que mos queden molts d'anys per viure peró crec que la cançó de la teva vida la escoltes fins els 30 i pico, després les novetats ja no t'impacten tant i el teu gust musical (amb excepcions molt apreciades) comença a ser una espècie de recopilatori vital i gegant.

I la cançó no ha de ser una que diguis, per quedar bé, per donar-te-les d'alternatiu o de punki. Ni Where's is my mind ni Salve (encara que t'agradin molt més que el tema en sí).

La cançó ha de ser aquella que quant la sents ja ha passat per les etapes bàsiques d'un tema i se t'ha clavat al cervell per sempre més, no per que t'agradi o no, si no perque és així i tu rès pots fer.

Quant la sents per primer cop t'ha d'agradar of course, aixó és condició bàsica. Després ha de ser un gran èxit que, per una part, tot lo dia soni per la radio -i tu ja t'havíes comprat el disc-, i, per una altra, sigui eterna i la posin anys i anys a radios i bars. (aqui és on passes a odiar-la). Ha de botar, del gran èxit -passant per recopilatoris, versions en directe i repeticions a mils- al top ten de les radios que posen músiques d'un temps (m80), sobre tot quant repassen la dècada dels 90, la que a la meva generació (inclús finals del 80) més va impactar musicalment. És una relació amor-odi que acaba amb submissió.

Idó ja no puc donar més pistes, me tir a la piscina sense manguitos. La cançó -per totes les raons abans esmentades i alguna altra que se m'escapa- que m'ha porculitzat tota la vida és: Losing my Religion, de REM. "Ai, és que no m'agrada", "és massa comercial". Ja ho sé. Peró és una balanç, un resum i un tatuatje amb forma de nota musical gravat al meu cervell. És Així. L'altre dia la vaig escoltar i se me va encendre la bombilla. I ni me sé la lletra ni sé de que putes parla.

La posen massa pics? Si, tants que ja som inmune, ha passat a un estat superior i ara ja la escolt com amb la serenitat Neo al final de Matrix, quant se n'adona de que és l'Elegit i es carrega als Smith amb silenci, amb superioritat i amb un poc d'avorriment.