dimecres, de setembre 30, 2009

Un video d'aquells que no te canses de veure. Poesia accidental en moviment.
Una ostia frontal entre un cotxe de 59 i un del 2009, dos Chevrolets per esser més concrets. Escarrufa un poc pero se t'espassa tot d'una quant veus les partícules flotar com si no hi hagués gravetat.

La excusa: Mostrar la evoolució de la seguretat automovilística dins els darrers 50 anys.
El resultat: Un video en slow motion on la xapa pareix papel albal. I trob que tampoc, per haver passat 50 anys, no hem evolucionat tant. Això sí, El crash test dummy del chevy antic queda un poc "arrufat".


dilluns, de setembre 28, 2009

Una guarda d'alemans sonats que se dediquen a inventar aparells mecànics impossibles. Aquesta moto-tanc no és més que un exemple: http://harzer-bike-schmiede.de/

Entreteniment fàcil per dilluns. Demà estarem mes profunds.
I a més toca champions.

dijous, de setembre 24, 2009

Hi ha tantes tipologíes de bars com persones. Avui vos vull presentar un bar que, i me consta que esta de moda per lo que no és cap descobriment, és aturada obligatoria cada vegada que passam per Palma.

Motius? La ubicació és ideal, enmig de tota la febre de les compres, pero enfora del pijerio de Jaume III. Esta just entre la Costa de la Pols i Sant Miquel, aferrat a la església i en un ambient molt clerical
Un temps era una tenda d'antigüetats, tota la vida ha estat allà, viendo pasar el tiempo com la Puerta de Alcalà. Aquest fet li otorga un aire de longevitat, com si el propi bar hagués estat allà, latent devalla la tenda, per ara sorgir amb naturalitat i establir-se alla, com si rès.
No té aquell aire de bar nou, molest i amb olors, i on el personal enfatitza massa la seva simpatia perque acaba d'obrir i té una il.lusió desproporcionada. Aqui tot es calma, la música sol esser jazz o alguna cosa tranquileta, l'aire esta impregnat dels anys de fusta vella, de fum i de la claror que entra per les finestres i que li dona una llum que se pot ensumar i qüasi be tocar.
Les parets estan plenes de posters, mascares, anuncis de concerts, miralls i més oblits de la tenda d'abans. El conjunt és eclèctic, com la clientela, pero no desentona en absolut, com la clientela. És un d'aquests bars que se fa al client, no l'inrevés. El personal -el que jo he vist, al manco- és discret, amable pero distant. Correcte.

No és un bar cómode, algunes de les taules són màquines de cosir antigues i les altres són petites com de bar de senyores majors. La barra és un racó plè de taburets (amb vida) i les sales se reparteixen adalt i abaix amb geografíes distintes i decoracions dispars. El bon gust s'hi passeja. Inclús una sala és per a no fumadors. Defora té dues tauletes anecdòtiques on la gent veu passar als vius que baixen a les Rambles.

És una adaptació camaleònica a l'espai antic, amb tot el respecte. No hi ha mobles d'alumini ni aparells moders, inclús els ventiladors són de la època hel.lènica. I funcionen.
Cada racó té un secret i te duria hores esbrinar-los tots. La carta de cerveses comença amb Mahou i Estrella (inclús la Inedit), i les vedettes, Murphy's i Guinness de tirador. La Guinness abocada amb el seu timming corresponent i a un preu correcte.
Pel que he vist fan alguna cosa de menjar: Ensalades, tabulés i carpaccios, sense complicarse la vida i acompasant el ritme del local, sincronitzat molt abans de que fos un bar.

El nom? L'Antiquari. L'amo no és mallorquí, sino seria un Tex-mex.

La descripció al blog de cafe y mas

dimecres, de setembre 23, 2009

Després de molt observar –tampoc fa falta ser massa viu- i d’aguantar cada dematí les mateixes tonteríes crec que puc començar a fer grupets de gent pels seus comentaris al facebook. I pels seus no-comentaris.

A) Los Quejicas. Se queixen del temps, de lo que els hi fa mal, de lo caro que esta el pescado i fins i tot de que el donut del que han berenat era d’ahir. Són la alegria de la huerta en una paraula. Hi ha un subgrup, los quejicas misteriosos, que comencen amb una frase intrigant (Rollo ”Hoy me la ha jugado…” o “A la próxima seràs tu…”) perque la gent li demani i acabin queixant-se, si cal, més energicament que mai. A vegades duen el rollo de llibre de autosuperacion-Bucay: “Se que podré hacerlo!”. Això és que estan de subidón. Són els meus preferits.

B) Los Autobombos (o Los Artistas). Són els qui per una activitat o un altre es dediquen a fer-se propaganda tot el temps, ja sigui perque han tret un disc, perque fan exposicions o perque la seva pradina va macramé com ningú. Linquen videos i crítiques de les seves “obres mestres”, així com de programes on es parli d’ells i de les seves creacions. La foto de perfil de la majoria d'aquest grup és en blanc i negre i/o fumant o mirant cap a un costat.

C) Els Desenfeinats. “Bon dia”, solen dir primer de tot, i després es dediquen o a fer tests i publicar-los (no faria tanta falta) o a jugar a Farmville o altres joquets similars. Dins aquest grup també trobaríem els que conten minut a minut el que van fent (ara me’n vaig a pelar una patata, ara me trec un calcetí, ara me la remén amb dues mans) i se van fent autofotos (si, aquelles on surts amb el braç estirat i cap amunt i amb cara de “m’estic fent una foto a jo mateix: Que no se noti!”). Sempre m’he demanat com poden posar “Dando una vuelta por Jaime III” i poder escriure-ho. Que van, amb el portatil damunt? Amb la Blackberry?

D) Los de las Frases. Hi ha una petita caterva de facebookeros, no molt nombrosa pero molt peculiar, que es dediquen a copiar frases famoses (posau frases famosas al google i tendreu mil webs) i posarles al mur com si fossin seves. Sense entrecomillar i sense anomenar la font. “Nunca olvido una cara, pero en su caso estaré encantado de hacer una excepcion” tots sabem que ho va dir en Groucho Marx no?, idò va per voltros. A meam, que no som purets.

E) Els Tengo una Vida Pública. Sabrem fil per randa lo que han fet aquest cap de setmana i, sobre tot, amb fotos; La hora a la que se vàren beure el primer cubata, a quin bar vàren pixar i que nomia la danesa que li va escopir el xupito a la cara (d’això no hi ha foto justament). Sabem si tenen internet i a quina velocitat, que li ha costat la bombona de butà i fins i tot quina talla empra el butaner de calçons blancs (amb foto de tots dos rient a càmara inclosa). És com si visqués dins el teu ordinador!

F) Los No tot a la vida és el facebook. Aquest gran grup englobaria a la gent que fa linkant cosetes interessants, dient alguna pardaladeta de la actualitat o penjant fotos de les noces de la seva cosina. Son els que menys emprenyen i se nota que no fan feina a una oficina: No estan 24 hores conectats com la majoria dels altres grups.

G) El grup invisible. Si, la gent que tot lo dia mira el facebook (que n’hi ha) i MAI posen rès. Penjen una foto, dues. Un dia comenten alguna cosa amb una frase curta. Pero van de voyeurs de mur en mur i de perfil en perfil a veure que diu aquell o quina pinta feia aquella al bateig del nebot. Son practicament indetectables per radar perquè volen baix, peró hi són.

No cal ni dir que hi ha molts d’altres grups: Professionals de l’informàtica o altres camps, bloggers, periodistes, negocis o empresaris que també es poden seguir pero no donen el joc dels grups, per cert oberts a cualsevol ampliació, que he descrit adalt.

Per cert, els grups, és evident, són -per gracia de Dieu- combinables com el Lego.

Ojo, sempre de bon rollo.

dilluns, de setembre 21, 2009

Fa molt que no m'hi passava i aquests dos díes de descans forçat m'han donat temps de repassar els "Favoritos" de fa 1.000 anys guardats a l'ordinador de casa.
Captura.org: La web que va començar en Buenafuente fent publicitat de la casio Exilim, alla per l'any 2001 o 2002, i on convidaven a gent mes o manco famosa/mes o manco amics seus a penjar-hi captures diaries; Una especie de polaroidització digital del dia a dia.
Fotos den Buenafuente, en Berto o en Javier Coronas entre altres (per cert molt recomanable el seu darrer programa del Plus "Ilustres Ignorantes").
Demà esper estar al 60% un altre pic.

dijous, de setembre 17, 2009


Tots heu sentit parlar de Sealand, una micronació (no reconeguda oficialment) damunt una estructura militar abandonada en aigües internacionals al sud d'Anglaterra.

Un pirat, ex-comandant de la marina, Bates per més senyes (també casualitat) s'hi va instalar als anys 60 per, en principi, emetre una Radio Pirata, peró més tard, amb una ventolera de por i carregat de ginebra fins les orelles, va instaurar una nació amb la seva moneda, himne i demès comèdia estatutaria (ell mateix n'era príncep... El Príncipe de las Mareas, no te jode).

La història es ben curiosa i va més en serio del que pugui pareixer. Llegiu-ne les incidencies (un español, como no!, va intentar fer negoci venent passaports i captant inversors per un suposat exèrcit i per comprar avions a Russia) i els origens i demés anècdotes aqui i aqui. També té web oficial: http://www.sealandgov.org/

Aquest caldo de cultiu: Una illa a una plataforma, un estat semi-oficial, una familia reial fora-borda... Han donat molt de sí. Al seu newspaper publiquen una serie de projectes molt guapos sobre com podria quedar la "illa" amb unes reformetes. Aqui un exemple del "jaqui"


Inclús Red Bull hi va organitzar una trobada d'skaters amb poques feines. Red bull access all Areas!:

dimecres, de setembre 16, 2009

Al.lots, al.lotes, he deixat de ser un Hardcore gamer.

La qüestio és si mai ho vaig arribar a ser, crec que sí, pero un temps, quan compravem els jocs per la pirateadíssima play de 5 en 5 a l'amic de Ca'n Picafort no hi habia soft gamers (o casual gamers), llavors la paraula no tenia sentit perque tots erem Hardcore gamers.

Pero ara, passat el temps, i amb consoles com la Wii (en general tot lo de Nintendo) dedicades qüasi exclusivament a les nines i als novatos, se pot dir que sí, que la paraula ha pres sentit i, amb la play3 marxant un dia de cada mes, som un hardcore gamer jubilat.

Com se sap si ja has deixat de ser un hardcore gamer? Llegeix!

dimarts, de setembre 15, 2009

Que guapo!



via http://quietglover.com/
Enhorabona a en Del Potro, Tandilense com en Marcelo nostro i campió del US Open contra en el suiss i tot pronòstic.
I un "ooh" per en Patrick Swayze, operadíssim i mort anit de cancer. Ghost i Dirty Dancing, dues de les películes més empalagoses de la història, estan en el seu prolongat curriculum, del qual jo me quedo amb Le llaman Bodhi (Point break, 1991). Aquella de lladres i surfetas que l'enfronten amb el seu colega/enemic Keanu Reeves, el policia de la trama (un altre cara-cartón).
Perlant de cinema, aquest divendres s'estrena Inglorious Bastards (Tarantinoooorrrlll) i ara mateix, en cartellera, la controvertida i taquillera District 9. Dues pelis per les que crec que valdrà la pena ficar-se dins un cinema, una de les coses que més costen de fer quant tens fills.

dilluns, de setembre 14, 2009

Que bé s'esta de dilluns si el cap de setmana s'ha fet una bonda relativa. (absoluta és impossible).

A vegades tenc la sensació de que el mon retura;
Que sense que ens adonem compte, tot el que ens rodeja pitja es freno, redueix de marxa i es posa al ralentí, com un vaixell al que de cop i volta se li atura el vent.
Les notícies sempre són les mateixes (crisi, gripe A i algun sussesso) i el temps pareix que passa més a poc a poc. El cap se desembosa tot sol i tot el teu cos entra dins una dinàmica de pau i tranquilitat, com si rés t'importàs, com si haguessis assolit un nivell superior i, aprenent a volar, et mirassis la resta de la humanitat que, com a formigues estressades i superatareades, xoquen i s'empenyen devall teu mentres tú, tot tranquil, t'ho mires desde el teu trono zhen del bonrollisme.

Avui no m'ha sonat el mòbil ni un pic. Se nota no?

dijous, de setembre 10, 2009



New York. New York

A través de El País he trobat, ara que es celebren 400 anys del seu descobriment, un projecte que vol mostrar com era Manhattan quant el navegant Henry Hudson hi va posar els peus damunt.

A aquest Link hi ha un gràfic on podreu jugar i explorar el Manhattan actual i comparar-lo amb el seu estat primitiu, inclús podeu pitjar damunt cada grup d'edificis i vos dirà quina fauna i flora caracteritzava el solar primigeni (per dir-li alguna cosa) on s'ha construit.
Una feina exhaustiva i molt xula feta de mans de la Wildlife Conservation Society.

I, per si el detall vos havia fuit de les mans, Manhattan, ex-seu de les Torres Besones (si, si, les que posaven "Se traspasa"), va esser descoberta dia 11 de setembre de 1609. Que demà n'hi haurà més d'un de nerviós per allà? Vos ho assegur. Que demà no és el millor dia per passejar-se per NY? També pot esser.

Esper que aquell bon home estigui entretengut arreglant les figuretes del betlem i no se li ocorri desfermar la ira de n'Alà.

dimecres, de setembre 09, 2009

Share. Compartir

Un vocable anglés molt emprat, ho sentim quan se parla de terminologia televisiva (entrada de la wiki: http://ca.wikipedia.org/wiki/Share.) i també d'internet i d'arxius: RapidShare vos sonarà, més que rès freaks (és una empresa d’enmagatzament d’arxius, per compartir-los).

S’associa sobre tot al fet de compartir arxius a internet: Jo no me baixo rès il.legal, ho comparteixen amb mi . No deixa de ser curiós que la paraula Compartir sigui definida com: Dividir (alguna cosa) donant-ne part a d'altres, prenent cadascú la seva part. (entre altres). Compartir idò no és el mateix que multiplicar i repartir no?

Pero la paraula share, en un sentit i un significat més enllà del vocabulari anglès bàsic que solíem emprar, la vaig ubicar per primera vegada quant s’usava allò del Time-Sharing. Noltros li deiem taimchering i no sabiem lo que volia dir.

Quant se va regularitzar resulta que en castellà li dien Tiempo compartido (o Multipropiedad) i era aquella història mal entesa i mal duita on llogaves una setmana (o les que volíes), de vacances a l’any i la podíes intercambiar per les propietats que t’oferia la empresa en qüestió. Tenia molts d’emperons pero sobre tot vàren ser les agresives tècniques de venda dels seus comercials (arribaven a guanyar milions en un estiu només fent firmar als incautes Multipropietaris) lo que va fer que la seva fama com a negoci decaigués com els registres interpretatius de Madó Pereta. De fet els comercials “a peu de pista” (els primers que t’enganxaven eren a la platja, tot broncejats) se solíen caracteritzar per la seva "amabilitat desmesurada" (t’empenyíen dins un taxi) i per ser denunciats dia sí i dia també a les autoritats.

Normalment te pagaven el taxi d’anada (en aquest cas a Alcanada) pero no el de tornada si no signaves rès. Per als turistes era una manera de passar el capvespre, i molts encara se n'empanadeixen. Et convidaven a beure i a menjar alguna cosa i t'intentaven minvar les forces i la paciencia a base de tenir-te hores allà passant calor.

Avui encara hi ha una empresa nivell internacional que opera amb una certa importancia -RCI- i tot i que no pareix el blanc de les crítiques més desaforades també reb: http://rciestafadores.mforos.com/. La majoria d’empreses “fantasma” que se vàren aprofitar d’aquesta moda (Moda recordem és alló que te venen/duen/enfitoren/fan comprar, mai el que tu vas a cercar motu propio) i que re-veníen les mateixes setmanes i/o se piraven amb la pasta, surten ben retratades a ls milers de foros i webs que hi ha per denunciar aquesta pràctica. Provau a posar Timo Multitpropiedad al google i voreu.

A noltros mos agradava molt anar al Garden Lago (gestionat per RCI) o a Alcanada a beure coca cola gratis i a menjar sandvitxos baraters. Ja que teníem un colega que hi feia de cambrer. La xuleria dels venedors (alemanys i italians la majoria) no presagiava rès de bó.

Una bona idea mal aprofitada i un mal ús d’una paraula, compartir, amb un significat tan important.

Esgarrifants històries d’estafes en massa. No empatitzis molt que no riuràs.

http://www.multipropiedad.eu/

http://www.afectadosmultipropiedad.com/

http://www.elconfidencial.com/ocio/indice.asp?id=380

I el reportatge de El Pais per donar un empaque seriós al post

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/timo/vacaciones/lujo/elpepusoc/20070720elpepisoc_3/Tes

dimarts, de setembre 08, 2009


Vos ha passat mai que sentiu el mòbil sonar i vibrar i ni tan sols els duis damunt?.
Vos sona aquesta situació?. I si el teniu dins la butxaca el mirau angoixats a la pantalla i rès: Cap perduda, cap sms. (Me pensava que sonava, pensau embadalits)
Idò els americans, gent que ja sabem que tenen molt de temps lliure -entre altres coses-, ja han definit aquesta "sensació": Ringxiety (o vibranxiety). Mescla entre Ringtone (senyal de cridada) i Anxiety (ansietat). La entrada de la wikipedia descriu molt bé quins són els simptomes i el perquè els notam.
Resulta que la frecuencia de les senyals dels mòbils és tan baixa que podem arribar a confondre-la amb altres renous o vibrtacions, sobre tot si són a distancia. Que notem la vibració ja no ho explica tan bé. Supós que perque podríem entrar a parlar de porcades i de vibradors, i això ja no els hi va tan bé.

Que cada minut mirem si mos han cridat o mos han enviat un sms és una altra enfermetat: Necessitar que te cridin per pareixer algú. Ja en parlarem.

Més info:

dilluns, de setembre 07, 2009

L'eterna i inabarcable mentida de la publicitat.

Són moltes les webs que s'han dedicat a fotografiar el que ens promet la publicitat o la imatge "externa" d'un producte i el que en realitat ens trobam dins la capsa, en aquest cas tema gastronómic (el menjar ha d'entrar pels ulls!), pero a aquesta web han fet fins i tot un llibre que podeu comanar on line.
Aquí vos deix el resumen en video i el link. Mes de 100 producte radiografiats!. (S'arroç brut no hi és, tranquils)



via oink
Happy 4th anniversary!!

Per ses festes de Sant Lluís del 2005 (encara vivia a Menorca) vaig començar a escriure aquest bloc (Sense cap objectiu en concret, un poc per mostrar les animalades que feiem per alla i de passada tenir un record).
Ara ja fa 4 anys d'allò, i en 4 anys han passat moltíssimes coses. Aquest especie de diari amb imatges mesclat amb articles de dubtosa opinió serveix de testimoni. Feia falta? No, com la majoria de coses que feim, i més les que tenen a veure amb internet. Pero i lo divertit que és?

A la dreta hi ha una finestreta que podeu emprar per navegar i xafardejar. (Patrocinada pel nostre colega, gurú i senyor Google)

dijous, de setembre 03, 2009

Quina panxada de riure amb en Jim Carrey i aquesta película. 3 dels millors trossos (el del boli només l'he trobat en versió original i també és boníssim... The color of the pen that I hold in my hand is....).
Au a riure un poc per acabar el dijous. Ah! m'en vaig a Momo, la majoria, oh pijetes!, ja sabeu lo que vol dir.






Un video guapo. World Of paper. Via Fubiz. Un mòn altament inflamable? Com aquest. I amb l'avantatge de que no deixa restes.

SCRIBE MUNDO DE PAPEL from ladies on Vimeo.

dimecres, de setembre 02, 2009



"Movistar patrocinaria mis giras,
tendria un contrato guapisimo para vestirme de Adidas.
Y no es que me haga especial ilusion
pero lo mismo me llevan a representar a España a Eurovision"

No escoltava (literalment) algo tan bò de hip hop espanyol desde el mític Hey, Pijo dels anys 80. Per molt de voltros serà un descobriment:

dimarts, de setembre 01, 2009




El Conte de les Patates Frites Misterioses.

Un poc com passa amb la gripe A -que viu de la seva legenda-, MacDonalds se va aprofitar de la rumorologia que hi havia en la seva contra per fer-se una de les campanyes de publicitat que he trobat més inteligents.

Qui no ha sentit parlar amb aquests termes?: La carn del Macdonalds es de plàstic. Es nuggets no són de pollastre sino de uns bitxos que nèixen morts sense ales ni cap, on tot es carn clembuterada y plasticosa. Les patates són de laboratori, essers patatiformes amb sabors inventats per algun equip de científics estudiant el comportament dels adolescents.

Tota aquesta legendística, que no vol dir que no sigui vera, va ser aprofitada per McDonalds, escoltant la seva mala fama i fent-ne burla i publicitat inteligent. No les he pogudes trobar amb resolució més alta.