Miau!!

Idó sí, mals vents (Pets ben pudents diria jo) bufen pel cinema de caire més comercial desde els EUA (amb poques excepcions). La sequera d’idees –algú s’ha plantejat si això del cinema es cíclic i tancat i estam assistint a un reborn?. Començarem a vaure a n’Adam Sandler com a Charles Foster Kane o a nen Clive Owen fent d’Stanley Kowalski?- és procupant. La pròxima pel.lícula a rebre és Desafio Total (Total Recall, 1990). Un clàssic de la ciència ficció que passarà, l’any que vé, a ser una nova catàstrofe cinematogràfica més.

Voleu saber qui substituirà en Chuache i companyia?

Idò aquí els teniu: En Hauser (En Chuache) passarà a ser el xulet den Colin Farrell. En Cohaagen serà (atenció frikis) en Bryan Breaking Bad Cranston.

Les nines na Kate Beckinsale en el paper que feia una poc coneguda –aquels temps- Sharon Stone i na Jessica Biel na Melina (abans encarnada per Rachel Ticotin (Not even at Dinner's time).

Poca novetat més, en Richter (Michael Ironside, el de l'esquerra de la foto) encara no té paper assignat, però veig que la IMDB han deixat n’Ethan Hawke sense assignació. (Massa bon al.lot per fer de Richter?).

Ah! En Bill Davy Jones Nighy farà de Jordi Kuato Pujol.

La direcció d’aquest infern es d'un tal Wiseman, que ja fa fer de les seves a La Jungla 4.0, humillant en John Mclane de mala manera (i lo que te rondaré morena)

La cosa pot esser pitjor? I tant!!

Una successió d'imatges precioses.
El tràiler de la nova i esperada pel·lícula den Terrence Malick. La pel·lícula pot no ser tot lo extraordinària que s'espera pero segur que visualment és pura poesia.

Amb aquest experiencia pels sentits vos desitj bon cap de setmana.
D'aquí rès, dilluns.

Tornam al blanc, que és més net, pulcre i innocent. (No Mou?).


M'havia passat per alt, i això que quan ho vaig llegir la sang me va bollir, comentar les respostes, agudes, tirades a ferir i d'un paternalisme cap als mallorquins vomitiu, que n'Alvaro Middelman -un d'aquests alemanys (aquí hi val qualsevol nacionalitat) que se pensen saber millor que noltros com som, que feim i perquè, va concedir a la entrevista que en Matias Vallés li va fer fa un parell de setmanes al Diario de Mallorca.
Aquest home, jefe gros d'Air Berlin (qui més qui manco hi ha volat i no me puc queixar), endiosat per la pilota que li fan els polítics, coneixedors de la dependència dels vols que des del País de na Pepinen cap aquí es fan perquè el negoci de la hoteleria ens funcioni, és d'aquests que no se guarda la seva merda d'opinions incultes per el soparillos entre amics a bordo de la Rioja. Si no tot lo contrari; Aprofita un mitjà de comunicació, on tothom hi té accés, per obrir la capsa de trons i, en un segón, carregar-se (o intentar-ho) anys i anys d'esforç en matèria lingüística, cultural i social. No sé si sap lo que ha costat arribar on som ara, i no sé si sap la importància dels fets succeïts després de morir el tio Paco en qüestions normalitzadores perquè, si ho sabés, el que hauria de fer es callar i no dir més collonades.
Al tio el presenten com a soci del GOB sense pensar que, del GOB, s'hi pot fer soci qualsevol. De fet, en Leo DiCaprio es un famós ecologista i viatja en jet privat. Deu esser d'un SupraGOB.
Aquí teniu la millor perla: Esta historia del catalán es un empobrecimiento, los nacionalistas lo reducen todo a eso. Hablo cinco idiomas y medio, que es el mallorquín. Nunca lo llamo catalán, me gusta el artículo salat.  I aqui la entrevista sencera. Fa un poc de mal de panxa. Sobre tot si te'l imagines assegut al Port d'Andratx, mirant els pocs forats que queden sense construir, bevent un vi blanc de 12 euros/copa, amb els seus xinos vermells i les seves ulleres de colorins, molt alluny de la realitat mallorquina i dels seus problemes reals.
La gent del GOB va protestar a nen Matias Vallés i ell va replicar. És lo dolent de ficar-se amb un periodista. I no és qualsevol. Aqui la réplica.


He de donar gràcies a nen Biel Carros perque, involuntariament, m'ha recordat aquesta entrevista.

A dos dies de l'aniversari de La Catástrofe (ja fa 10 anys?) és un bon moment, sobretot tenguent en compte que avui a Radio Pollença fan l'espai cinema, per recordar el pas de les Torres Bessones per el cinema.
Molt curiós la de vegades que hem vist una escena i mai mos haguessim pensat que darrera, desafiants, a mig construir o quasi tapades pe la boira, hi eren elles. Tot un símbol de la cultura yanqui que se'n va anar per avall. I pareix que no ho han superat.
I, encara que soni cru dir-ho, l'atemptat -encara que una gran putada- va tenir una execució espectacular. Se'ls hi ha de reconèixer.
Els cameos de les bessones:


Vist a Pixel y dixel
Twin Tower Cameos from Dan Meth on Vimeo.

Com més som més mos embullam o més mos divertim? Com és això a meam?

Avui en dia la gent (la gent amb tendència a pensar i a dir coses) troba que la convivència és molt important. Però que deu esser això de la convivència? A priori sona com a cosa de relació entre persones no?, de vida en comú. Encara que no se coneguin. Si se coneixen i tenen un poc de confiança mútua la convivència se pressuposa. O no.

La cosa és que en els espais petits és on la convivència se fa més present, i més incòmoda. El tema dels espais personals ha quedat relegat a un segon pla i ara tothom és a ca seva a tota hora. És igual si estam a un bar estrets com a sardines o a una platja. No mos preocupa lo més mínim si el que feim molesta o no a la persona del costat. I d’això els que tenim nins i els hem sofert en podem parlar una estona.

Ja mos diran coses!, sortim en el mallorquí més feroç. Si només un 1% dels cambrers de restaurant (per dir alguna ocupació on els nins poden ser causa de suïcidi) diguessin el que pensen als pares del nins, n’hi hauria que no tornarien trepitjar un lloc públic en la seva vida (ni els pares ni, evidentment, els cambrers).

De totes  formes d’invasió a la intimitat més bàsica ni ha de molts de tipus. Una de les vessants, molt tractades per la seva peculiar relació amb les noves tecnologies, és dur la música del mòbil a tot volum (i amb una ínfima qualitat musical, clar). És una involució del marrano que du es radiocasset del cotxe a tota, però més molest ja que, si per mala sort, camina o se seu devora tu, has de sentir reggeton 10 o 15 minuts seguits. El renou infernal del fireret del cotxe (cada vegada menys, una de les mil avantatges del aire condicionat) era cosa de segons.

L’apoteosi d’aquesta subespècie vegetal són els que, a més del mòbil, duen un portàtil i se seuen devora tu mentre dines a escoltar musica. Increïble?

Avui migdia, a Danny’s. Portàtil tunejat (mirau els adhesius). El primo primer se dedicava a navegar sense importar-li els badais que això produïa al seu col·lega de taula (Que també dius: Aquest tio perquè m’ha convidat a dinar?).De sobte, en un gest més solidari que tot el que ha fet la La Madre Teresa en la seva vida, gira el portàtil i li comença a parlar de música. Comparteix. Peligro. De cop i volta el comensal ha mutat en DJ. Ja no som al Danny's fent un Menu; Som a Bell's, són les 5 del mati i la gent aclama el seu nom: Primo, Primo, Primo!!. Una perla (real): Yo tio, tengo un estilo de musica para cada momento de la vida. Pura filosofia musical. Estava clar que la música que sonava en aquell moment era la de Hacer que la gente de la mesa de al lado tenga un corte de digestion de caballo y empiece a vomitar sangre y comida descontroladamente. (No sé si la carpeta del RealPlayer deixa escriure tant però ja enteneu el concepte)

Abans de potar, però, els hi he fet un retrato: (amb ulls enrajolats per si de cas)