Mentres ballavem entre cavalls menorquins, suats com a porcs i gats com a al.lots de 12 anys que tasten l'alcohol per primera vegada, en Michael Jackson assolia la seva mort corporal completa. (ja havia començat el seu procés de putrefacció feia anys).

Avui, sorprenent amb quina rapidesa la seva autopsia se fa pública, com un Gran Hermano d'ultratomba, mos hem enterat de que era totalment calb, que tenia més de 13 cicatrius per mor de les operacions i que pesava 51 quilets de rès. Pell i ossos pobrissó. Dins la panxa hi han trobat pastilles esflorades, rès de trampó ni de porcella. Ni tan sols un tròs de pà o un lacao.

El qui se pensi que tenir doblers o èxit te garanteix una millor o més llarga existència només ha de pegar una ullada al petit Michael, autopsiat com el famós extraterrestre de l'Area 51. Molta feina, molt d'estrés i al final que? Dins es forat com tots. I un foradet ben menut.

En aquest sentit me va fer molta gracia el concepte funemployed. Tipo sense feina (unemployed) que, enlloc de passar-se la meïtat de les hores queixant-se i l'altre meïtat cercant feina desesperadament, aprofita el temps lliure i la pasta de l'atur (si en té), i es dedica a còrrer món, llegir o anar a la platja o d'excursió.

La manera de prendre's amb humor una més de les desgràcies d'aquesta vida.

La inmensa majoria de pel.lícules de les que veig trailers no les voré mai. Esta clar. Per aixó he arribat a a conclusió (i no m'ha costat poc) que m'agraden més els trailers que les pròpies pel.lícules, no de totes of course, peró sí de la majoria.

Un exemple. M'ho he passat bomba i m'estalviu el "relleno":

I demà, si el temps ho permet -i si no crec que també-, Sant Joan: Cavalls suats, gent gata i més suada que els cavalls, ginet fresc i retrobada amb amics. Bis freitag!

Avui he vist una noticia al Mallorca, una com n'hi ha a mils, de alguna cosa que se inaugurava. Permí és la nova mitjana de la autopista d'Inca. Que també s'hagués pogut fer abans pero bé, no entrerem en detalls escabrosos ni estadístiques de morts.

La noticia, com totes les d'aquests tipus, venia acompanyada d'una foto. A la foto, com no podia ser d'altra manera, surten tots gojosos, els politics de turno. No se veu la mitjana per enlloc, sino els quatre annarots tots mudats amb cara de "oigh que de pols"

Quina puta mania de fer-se fotos amb les obres públiques concluides (a vegades a mitjes) amb un caire totalment electoralista i amb mires a dir: "Mirau que bé que ho feim tontos, ho veis com no som tan dolents?". És ben igual que un atleta que queda darrer a una cursa i li deixen una medalla un segon perque la aguanti mentres el guanyador se ferma la sabata, i ell va i aprofita per fer-se una foto i fer creure que el mèrit és seu.

En la recerca -mai suficient- d'informació i culturilla japonesa -a meam si aquest pic ens anam un poc preparats!- he descubert el Kancho.

Una especie de joc infantil amb bastanta mala baba que consisteix en la introducció, per la part anal, (en principi amb la roba posada) dels dos dits llargs junts. La típica baixada de calçons que feiem noltros pero més sofisticat i més gay. Més Japonés en una paraula. Fins i tot hi ha una web que explica passa per passa com s'ha de fer.

Que estan fatal aquesta gent? Si. Que com més coses descobrim més ganes d'anar-hi m'entren? També.

En Woody mos torna vell i en la recerca -cada vegada més acurada pel que es veu- del seu alter ego en pantalla, mos ofereix aquest any Whatever Works. Amb en Larry David parlant a camara.

El trailer:

D'ençà que vaig veure aquest episodi cada vegada que sento aquesta cançó me ve al cap el vozarrón d'aquest tio. I mira que aquesta canço és avorrida. Gràcies Little Britain.

I find television very educating. Every time somebody turns on the set, I go into the other room and read a book.

-Groucho Marx-

Crec que li hauré de fer cas. Se m'estan acumulant les lectures pendents.

Adivina, adivinança. A vegades hi ha coses que de tan vistes que les tenim ja no les veim. Hi passen a mils de turistes per devant cada estiu i fa anys infinits que esta així.

"Ui, ui... és que es particular i no hi podem fer rès"

Ara, si deixes una borsa de plàstic groc plena de restes orgàniques al carrer qüasi te duen al calaboso. I no en parlem si se t'ocorre pintar la façana, a Guantanamo directament.

Les eleccions europees han tornat demostrat el fet de que la gent d'esquerres esta millor a la platja, i de que a la de dretes li és igual votar a personatges que els roben sense por ni vergonya.

Lo que esta clar és que si un votant d'esquerres ha d'optar per no votar o canviar de vot per castigar al seus si troba que no ho han fet bé, ho farà. Un de dretes votarà als seus encara que li haguin atropellat a tota la seva familia amb un furgó blindat rebosant de sacs amb la marca del dólar camí de l'aeroport.

És completament il.lògic que algú hagui votat un partit que té més casos pendets de judici que tot el clan de la Paca junt. No és normal.

Fins aquí el senzill anàlisi polític del cap de setmana. Tema avió d'Air France: Pareix, i aquesta és pels flipats de sempre, que els extraterrestres que s'havíen menjat a l'airbus aquest no estan fent massa bona digestió perque hi ha peces escampades per tot l'oceà. (diarrea aeronàutica deu esser). I parlant de diarrea, la darrera afecció escomacal de Madrid és en Kakà. La millor reacció ha estat la den Berlusconi (como no!) que ha dit que el Milán es construirà, ara, sobre la base sòlida d'un jugador com és... en Ronaldinho!. Ja fa cola per entrar a les festes al xaletet del jefe. Que per cert ha comentat en veu alta (com fa ell), que per culpa de la seva dona i del propi Kakà ha perdut vots a les europees.

Post capicúa avui.

Quina iluuu....!

En David Carradine és mort. És d'aquesta gent que te pensaves que no se moríen mai. O que ja s'havíen mort i havíen tornat per quedar-se.

Una web xula.: http://www.localizatodo.com/ Posau aviones. Lo més parescut a ser controlador?

Feia temps que no posava una famelleta perque sí. Aquesta me la he trobada pel món i trob que és una bona manera de reconciliar-me amb la bona costum de compartir amb els amics.

Adriana Lima crec que nom la pájara.

Un temps anar al dentista era una espècie de càstig diví periòdic del que per una part no te podíes escapar (Aquell Déu de la adolescencia primarenca, ta mare, t'estirava de les orelles entre plors i renecs) i per una altra responia, i aixó és lo que me tenia desconcertat, a una necessitat invisible, ja que si bé algún dia podíes tenir alguna molèstia bucal, normalment te trobaven coses que ni tú ni ta mare -que te solia acompamyar- havieu notat. Corcs, dents tortes, quixals emputats, genives inflades, brutor a raudales. Aquell home, normalment d'una edat, te ficava els dits dins el barram amb pasmosa agilitat, mentres te colocava aquell aspirador de babes que no servia per rès -ja que la necessitat imperiosa de tragar saliva t'invaia cada quinze segons- te trobava de tot i te deia porc amb poques paraules (No te saps fer net!, mentres te mostrava una calavera de plastic i te deia com fer-te les dents netes). La infermera, una borde de cuidao pero que remenava bé el culet, només li colocava les coses damunt aquella bandejeta. Tassonet d'aigua inclòs.

Les esperes de més d'una hora a la saleta no eren més que una manera de derrumbar la teva psique per si hi anaves amb algún tipus d'anims. Nins plorant i revistes del cor (Anys 80: La Hola amb Gunilla Von Bismarck, en Boyer i la Preysler o la Interviu amb el topless de na Victoria Vera, pitjor que ara de molt). 

La saleta, la decoració i la il.luminacio només les puc descriure amb una paraula: Marrón. Tot era marron, fins i tot els peixets de la peixera. Inclús l'aigua. Marrón.

Ara tot es diferent. Te criden al mòbil. No has d'esperar gens (pèr començar ja no te'n has d'anar a Palma). Hi ha wi-fi, diaris i revistes normals i actualitzades.

El metge és més jove que tú. (que també dius...) La cadira inclús és més cómoda. El tassó d'agua s'ha substituit per un grifonet que pareix tret directament de la NASA i per tot hi ha més llum i alegria. Només falta que te donin la benvinguda llençant a l'aire petals de rosa.

Com se nota que no m'han trobat rès. L'any que vé ja en parlarem.