Això serà un festival de sang! Dead Rising 2. Ojo al minut 1.15

Espectaculars imatges, com sempre de la ma de The Big Picture, dels aldarulls (Es que m'estic sacant el català C) i les protestes que se varen organitzar a Toronto amb motiu de la reunió del G-20. Si vos fixau, a primera línia hi ha més fotògrafs que gent que protesta.

Que també dius; I aquesta gent quan se reuneix, ho han de fer tan coneixedor? No se podrien reunir a un lloc secret? o fer una sessió de Messenger?, En Biel me comentava que se podríen reunir dins un avió, així ningú els emprenyaria, o dins un barco, o al desert, devora l'extraterrestre de l'Area 51, o al Palacete den Mates, que tanmateix és buit.

The link:

http://www.boston.com/bigpicture/2010/06/g20_protests_in_toronto.html

Una de les coses que se'ls atribueix als hotelers, entre altres perles, és la constant paletització o rebajuna cultural (qualsevol de les dues paraules estan reconegudíssimes per l'Institut dels estudis catalans des Cool Baix) dels turistes que arriben. Es a dir, que són els senyalats responsables d'omplir la illa de gent sense gust, cultura ni euros. No és fàcil mesurar la categoria de la gent pels doblers que té, ja que noltros mateixos, en un progre afany de ser socialment correctes no trobam que sigui just. De fet, la gent més podrida de pasta sol esser la més maleducada, cutre, paletorria i propotent del mòn (amb poquissimes excepcions).

Pero clar, resulta que si els guiris no tenen pasta, són una merda. Idò els hotelers, nivell econòmic apart i altres desastres dels que són culpables a més no poder, no han fet més mal que... ELS SOUVENIRS. Supós que lluitar contra el gran empresari hoteler deu realitzar més (fa créixer més al Robin Hood que duim dedins, que diria un psicòleg sense carrera) pero, i tenguent en compte que la majoria de Souvenirs -del Port d'Alcudia per exemple- estan en les mateixes mans -rés de petit empresari sofridor-, no seria ben hora de denunciar la anti-promoció vandàlica que fan aquesta gent de la cultura?.

Les fotos són d'avui migdia, Carrer Pere Más i Reus, al Port d'Alcúdia. Jo me quedo amb Spanish Triathlon i, com és evident, el vestit de faralaes, peça de roba imprescindible a qualsevol armari adolescent des de Southampton fins a Newcastle.

Deu esser un altre pic la puta globalització o qué?

Una de les llegendes urbanes -per dir-li alguna cosa- que més m'agraden és la relativa a quan és pot donar bufant a un control d'alcoholemia de la Guardia Civil.

No són pocs els que diuen que han donat 4 o 4.5 o més de 5 o alguna pardalada d'aquestes. Per començar, donant aquestes burrades, seríes mort, i per acabar, probablement anaves gat, molt gat, per lo que dubt molt que t'enrecordis del numero.

També me fan molta gràcia els típics que diuen: "Tio anava supergat i vaig donar 0,0". Ja, i a més te saps un truco per bufar que te vàren ensenyar a les teves classes d'hipnosi per poder pirular al picoleto de turno no? Xaval, o se beu o no se dona. Les dues coses són impossible.

Avui, i gràcies al ultima Hora -retalls de premsa seria- podem parlar de números, de qüantitats exactes. Del, ni més ni manco, rècord de la bufada Mallorquina. Un pobler, com no podia ser d'altre manera, l'ha deixat en 1.36. Ouh yeah!

Albricias y zapatetas! Ahir la selecció espanyola va guanyar, i ens vàrem quedar igual.

És impressionant la quantitat de guiris i foranis que animen a la selecció espanyola, inclús molt més que noltros. Perquè després es digui que no hi ha integració!

Molts són els que ens comenten que no pareixem espanyols, perquè troben que no tenim esperit de país (la selecció és el País, dins aquest mon tan rodó) i que hauríem de fer més costat als nostres jugadors (si, als de la prima per pax de 600.000 euros, 100 milions de pessetes) i animar-los fins al final. Tenim massa autocrítica o és que passam de tot? No serà això un signe de modernitat? O es que les ideologies estan massa mesclades amb el futbol? O és una simple qüestió de sentiments?

100 quilos per hom? No és un poc massa?

Moltes preguntes que, sense cap dubte, intentaré resoldre davall el sol de Menorca, ginet en mà, i en companyia d'amics i cavalls. Bon Sant Joan.

Dia 3 de juny se va estrenar (Als EUA) l'enèsim remake de una serie de la nostra infantesa. Aquest pic pero, s'han posat amb cosa sèria. No només ens diuen vells a la cara sino que a més s'han atrevit, ni més ni manco, que amb un superclàssic, favorit dels favorits: El Equipo A.

A veure si trobau les 4 diferències. El que fà de n'M.A. no sé qui és pero si dubtau den Murdock (els altres dos són fàcils, encara que en Liam Neeson pareix en Daniel Craig envellit) el seu nom és Sharlto Copley, el amigo de los aliens a District 9.

Per si algú dubta: El trailer.

Segons la RAE, aixó ha de ser en castellà, of course, Rancio vol dir: Se dice de las cosas antiguas y de las personas apegadas a ellas. Rancia estirpe. Filósofo rancio.

Ahir vaig esser al Corte inglés, no vos pareix rancia tota aquella gent? Les dependentes van vestides que pareixen azafatas del 1,2,3. Amb uns colls pujats de retxes i amb unes faldes rectes completament desfasades en el temps. A més, son de una edat, com a senyores de per la Gran via. Surts de H&M o de Pull and Bear i te pareix sortir de una discoteca d'after: Piercings, tatoos, musica a tota ostia, passotisme adolescent por doquier, cames tortes i mirades absents. El corte Inglés és tot lo contrari: Aires de superioritat, com de per Madrid, dones arreglades que pareixen sortides de can Llongueres, uniforme impecable i maquillatge discret.

Ikea és diferent: Se nota un poc més de llibertat en les formes rollo los nórdicos somos libres i veus alguna recadeta i tal pero sense fer llarg. Duen un rollo entre boys scouts i secta salvemos el planeta que son de un simpàtic sospitós, i la indumentaria és un poc xandalera, m'imagin que conforme amb el rollito Ikea: Muntar mobles tot lo dia. O sigui que posa't còmode.

De l'uniforme de les caixeres d'Alcampo amb la camiseta de la selecció espanyola no en penso parlar, que l'altre dia me pensava que me cobrava la germana de Manolo el del Bombo.

Ahir, com toca quan vas a Ciutat, mos vàrem aturar per tot. A la Gran Suficie oiga!

És una setmana difícil de resumir. Supós que el futur lectiu de s'hereu ha estat la màxima preocupació, i lo únic que ha demostrat l'esforç realitzat és la manca de previsió i profesionalitat de la gent que administra els nostres doblers.

Algún dirà que només ens molestam i ens interessam per aquestes coses quan ens toca d'aprop. I tota la raó té. A mi fins ara les polítiques me la duien bastant fluixa. A meam, sempre i ha un sentiment i una opinió, pero vàrem tenir un tio com n'Aznar de president del govern espanyol 8 anys i tampoc vaig tenir cap depressió. Pero és ara quan he notat amb força (la majoria ja deu fer estona) que alguna cosa no funciona. Que hi ha massa parts d'una orquestra amb els instruments desafinats, que no saben tocar o que, simplement, no tenen cap mena d'instrument per tocar i ho fan veure. I si les esquerres van per aquest camí, si no aprofiten el seu moment per fer les coses bé i causar bona impressió, em sembla que el futur està en mans de la dreta, la que, amb tots els seus defectes, és molt més bona "venedora de motos" que la esquerra. La pose s'ha de començar a cambiar per els fets i si algún no es comença a arromangar la camisa, d'aqui a rès li treuràn.

La resta? Le mònde segueix girant, sempre més a favor d'alguns fills de puta que s'aprofiten de les situacions. Al final, amb la conciència de cadascú al damunt, intentaràn ser feliços, pero molts no ho aconseguiran mai. És massa voler ser.

Done'm Pa!

Ja podeu entrar tots al meu Flickr a veure i a comentar fotos. No sempre en penjaré tantes, peró per començar esta bé.

Ja tenim vols, vaixells i llocs per descansar els osos a Menorca. La cosa no ha estat fàcil pero al final, i a darrera hora com sempre, ho hem aconseguit. S'Aurora mos diuen que ja no hi és. Serà el mateix? I tant.

Les fotos amb la Nikon D3000: http://www.flickr.com/photos/50987136@N08/

A partir d'ara, compte a Flickr i a còrrer amb la càmera a la mà. Quin cumple més complet!

My new Hardware:

Crec que ja és hora de tractar aquí, sabent la poca repercusió que té, pero amb les ganes de llevar-m’ho de damunt, del famós tema que mos ocupa i mos estressa: La escolarització dels nins que no han entrat a Costa i Llobera.

Els que vos espereu els chascarrillos habituals podeu seguir llegint també, algún dia vos tocarà.

Pels qui no saben de que va el tema, apassionant, resulta que quan el teu fill té 3 anys l’has de dur a una escola “de grans”: S’acaben els díes feliços de la escoleta, de la tortuga i de no saber anar a pixar tot sols. Comencen els durs díes d'iniciació a la escola, a la competitivitat, que més tard significarà la alienació total amb la societat i amb els sistema; Pero això són altres cabòries.

Avui, els que ens preocupa és que als nins (14 ni més ni pús) no els han volgut a la escola que havíem triat; Al C. P. Miquel Costa i Llobera. Al sistema de punts que trob a les totes defassat no el criticaré, al fet de que nines –per exemple- que viuen a 20 metres de la escola (20!!!) i no les haguin volgudes i en canvi hi hagui gent de Eu Moll que dugui els nins a Pollença perque “no els hi agraden” les noves escoles del Port no el criticaré (voltros mateixos), ara, creim que tenim Tot El Dret del Mòn a protestar, amb la llei del nostre costat, per aconseguir la escola que hem triat, per els motius que casdascú vol i que no interessen a ningú més que als pares. A meam si he d’explicar a algú perque me compro el cotxe que me compro.

El que passa és que aquesta lluita significarà anar amunt, amunt dins l’entramat administratiu per tal de trobar la financiació i les ajudes necessaries per ampliar Costa i Llobera. Al final és tracta sempre de lo mateix: Els putos doblers.

Els que davall aquesta legítima petició de voler dur els nins on volem hi llegeixin altres paranoies en contra d’alguna altra escola estan molt equivocats. És una guerra on no hi prenem part i on els interessos són altres.

De totes formes avui estau tots convidats a La Birreria a fer un Jäger a la meva salut (quina contradicció no?)

Obligacions contractuals amb la vida moderna d'home pagador de factures no me deixen actualizar tot el que voldria, o sigui que avui toca video, pero del bò.

No m'agrada penjar videos de nins que fan coses (ni molt manco de cans que fan coses), pero aquesta virgeria tècnica s'ho ha guanyat a pols: Iron Baby. El nin és el fill de l'autor. Santa paciència de nin pobrisso.

Via Pixelydixel.