Crònica d'una mort anunciada.

El complexe "d'Oci" Riskal, que va obrir enmig de tot el boato palmesano pertinent, amb polítics de moda com en Miquel Nadal el frio, ara fa un any, tanca les portes i deixa darrera del seu fracàs un edifici que farà més nosa que una busca dins un ull i les seves pretensions de sitio rico. Qué de Titànics!.

Es que els mallorquins no n'aprendem mai. Mai, mai, mai de la vida. I si no, esperau les pròximes eleccions. Pero no canvio de tema no, que el Riskal me recorda a un altre mamotreto que tenim a Alcudia, just davant l'albufera: El Fogueró Palace (ja n'hem parlat per aqui). Un rojat aixecat per ser lo más i que ara és un niu de rates. Ei, que a l'any 1989 hi va cantar en Julio Iglesias (35.000.000 va costar dur-lo!). He trobat un retall de la hemeroteca de l'Abc que descriu tots el detalls previs de l'actuació. Tot un viatge al passat, ay pajarins!:

Com aquest -i mirau el els comentaris de la noticia al DM, que són bonissims-, n'hi ha a mils, repartits per la geografia mallorquina (Edifici de Gesa, Lluis Sitjar, Edifici Flex i alerta amb el Polígon d'Alcudia, un dia en parlarem, per ara no té ni corrent...), i que són el reflexe de la nostra manera de pensar i d'actuar. Feim 4 duros i ala!, a la aventura sense tenir-ne ni puta idea. Que se morin de ràbia els veïnats, que anam grossos!

Aquest kernel, de totes formes, estava cantat. Li va costar 50 milions d'euros un complexe per que? Per anar a dinar?, quan dins Palma hi ha molt millor oferta, no has de moure el cotxe i a més barat? Per sopar?, A la foscor de la carretera d'establiments? Precisament que ara s'estila lo intim, minimal i acollidor, aquest visionari va i fa una espècie d'Alcampo per sopar i fer copes. Per fer copes? Esa es otra, anar de juerga a un lloc que has de collir cotxe? Quina gran idea. I devora una rotonda!

Si, com diuen alguns dels comentaris, no és per blanquejar doblers, s'endurà la ostia més grossa dels darrers temps, el Nobel a l'empresari de l'any, per puret.

Ahir en House tractava a una psicòpata. Ja sabem que aquest doctor no cura precisament grips ni rotures de cadera. Idò aquesta pacient (ni molt manco una assassina ni res paregut del que tenim al cap quan pensam en un/a psicòpata) demostrava una absència total d'empatia i remordiments, així com un exagerant egocentrisme i egoisme. No perdia mai la rialla -ni en les situacions més adverses- i el seu objectiu únic i vital era la seva pròpia satisfacció personal, molt per damunt tots els altres interessos: de la gent que la estimava, de les recomanacions del metge i... del partit?

La descripció del que veren als U Mangantes dins la trena:

"Todos estaban derrumbados, alguno llorando, otro pasándose las manos por la cabeza, [Miquel Àngel Flaquer] desencajado... pero Nadal sin perder su sonrisa", detalla un peso pesado de UM que ayer pudo hablar con alguno de los detenidos. "De todos ellos, ha sido el más frío, demostraba una frialdad que espanta", remacha sobre Nadal.

Aquest tio fa por, ja fa molt que ho dic. És un splicer!

Fort Knox. Qui no ha sentit a parlar de Fort Knox?.

Allí és on haurien d'anar a tocar un dobler totes aquestes mel.leres de per aquí; Si, ja sé que és molt fàcil ficar a tothom al mateix sac i etiquetar-los de lladres (que és políticament molt incorrecte, com ells) i que no tots els personatges públics que han passat per el martell de la justícia mereixen ser tractats igual o amb el mateix grau de degradació. Ja sé que n'hi ha, inclús dins la justícia, moltes d'injustícies. I ja sé que no és el mateix que tanquin a un veinat o un amic que al secretari de l'ajudant del tinent de batle d'Andratx.

Pero el que tampoc no es pot pretendre és que la gent del carrer, els que just, just sabem que nom tal o qual responsable d'una conselleria determinada, que no sabem ni on són les seus d'aquestes conselleries (i poc que ens importa, en la majoria de casos) i ni, de bon troç, perquè serveixen la majoria d'arees creades per Governs i Consells a l'ombra d'aquest tinglado i que tenen noms impossibles (CITIB, IBIT, CDTIB, CagateloritTIB). Idò el que no podem noltros és destriar si aquell és més bon al.lot, si aquest l'han denunciat "oh, pobret" i no en té cap culpa, si l'altre només va firmar i no sabia el que firmava, si un passava per alla i va comprar on no tocava o si l'altre se'n va anar de putes per Russia i... bè, a aquest si que l'entenem.

I el que no és just és que ara siguin ells les víctimes, que siguin ells els que ara ens mirin amb el cap baix dient: "No ho enteneu, va ser una qüestió tècnica/interna, el responsable no som jo". No, mai entenem rès, som tontitos i voltros molt vius.

Per cert? Quí és el Pulitzer de la policia que posa els noms a les operacions?

No sé si és una mala gamberrada o si a alguna ment preclara d'aquestes que pululen per l'illa se li ha encés la bombilla de molt baix consum, pero no entenc com a algú se li pot ocorre, de la nit al dia, cambiar el sentit de la prioritat al punt negre mes perillós de tota la nostra xarxa de carreteres.

Si, ho heu adivinat, és al pont de la carretera vella d'Alcudia. Ahir dematí, primer dia de curro, ja vaig tenir la primera fregada (que bien empezamos la semanita, vaig pensar). Un puret amb un Escort descapotable (ho heu llegit bé, un Escort descapotable!) se va ficar enmig del pont quan jo hi entrava a 140 Km/h. El resultat va ser la batalla de Braveheart pero en miniatura i motoritzada. Quan les senyals que partíen de darrera els volants no vàren bastar per fer entendre als dos goriles vaig optar per baixar del cotxe i arriscar-me a que l'altre me sortís amb un bate de beisbol, un puny americà o el darrer llibre de na Mª de la Pau Janer.

En la meva bravura, nuu i sense escut, li vaig argumentar (primer me vaig assegurar que era un sesentón sense picadura mortal) que anava equivocat, que jo passava per alla 2 pics cada dia i que ja feia mes de 3 mesos que havien canviat el sentit de la preferència, li va costar pero ho va arribar a assimilar. A la pantera rosa i el seu escort convertible no els hi va quedar mes remei que fer marxa enrera i recular la seva xuleria. L'amo del Golfus, triomfal, va enfilar la montura del seus cavalls i va passar lleuger i cap envant per tirar dret per la recta de la deshumiliació.

Si cada dia hem d'estar amb la mateixa puta comèdia hi aniré un vespre amb un destornillador i cambiaré les coses per deixar-les com estaven.

Una relat d'una anècdota sense importancia per començar l'any laboral actualitzant. Enguany, si la cosa dura, aquest blog cumplirà 5 anyets. Hooray!

Poques entrades pero de profit. Quan arriba l'hivern tot és més lent. Tot se supedita al ritme de la pluja, de la natura... del poder o no sortir de ca teva, en una paraula. Un dirà: "es que en l'estiu i la calor tampoc no hi ha qui se remeni" pero al manco i ha llum, moltes més hores, i a més no te banyes (si no vols).

I aprofitant que estam a cases (que ben duit...) i que la porqueria de tele normal ja no funciona, el Digital (Oh, pijo!) m'ha permés descobrir dues d'aquestes sèries que no passen desaparcebudes per un cervell maquiavèlic com el meu.

Eastbound & down, la primera, (traduïda com "De culo y cuesta abajo") és una miniserie de 6 episodis sobre un ex-jugador profesional de beisbol, bastant famós pero en declive por mor d'una lesió. Ara, mig sobreviu visquent a ca el seu germà i autodestruint-se mes que n'Amy Winehouse a la festa de cap d'any de Madò Pereta. Humor negríssim, només per adults (per el llenguatje i la profusió d'imatges relacionades directament amb les drogues i l'alcohol) i antiheroisme a les totes. Acidesa verbal i visual per animar el cotarro.

La segona sèrie -només he vist els 2 primers episodis- es diu Hung ("superdotado") i encara que és més "comercial" també és molt més llarga i promet hores de catxondeo. La història és d'un altre fracasat -els fracasats cauen mes bé que la gent a la que tot li surt bé- que empra la seva unica "eina" útil per fer-se camí a la vida... la seva perdiu. Una proxeneta hippie, dos fills siniestros en plena adolescencia i una ex tan histèrica com pija aredoneixen aquest cocktail de bones intencions sexuals.

Entre totes dues m'han fet oblidar The Office, l'altre paradigma del gilipolles que t'acaba fent pena.

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end of our elaborate plans
The end of everything that stands
The end

No safety or surprise
The end
I'll never look into your eyes again

Can you picture what will be
So limitless and free
Desperately in need of some stranger's hand
In a desperate land

Lost in a Roman wilderness of pain
And all the children are insane
All the children are insane
Waiting for the summer rain
There's danger on the edge of town
Ride the King's highway
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway West, baby

Ride the snake
Ride the snake
To the lake
To the lake

The ancient lake, baby
The snake is long
Seven miles
Ride the snake

He's old
And his skin is cold
The West is the best
The West is the best
Get here and we'll do the rest

The blue bus is calling us
The blue bus is calling us
Driver, where are you taking us?

The killer awoke before dawn
He put his boots on
He took a face from the ancient gallery
And he walked on down the hall

He went into the room where his sister lived
And then he paid a visit to his brother
And then he walked on down the hall
And he came to a door
And he looked inside
Father
Yes son?
I want to kill you
Mother, I want to. . .

C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
And meet me at the back of the blue bus

This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend
The end

It hurts to set you free
But you'll never follow me

The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die

This is the end.

Més Japo i més imatges.

I començam amb el Shinkansen, el famos tren bala que creua tot japó i al que li collireu un carinyu pel roce, i per la seva puntualitat i comoditat sobre tot.

Avui, de regal, dues curiositats mundanes: No es pot aparcar al carrer. (Hi ha parkings a l'abast de tot tamany pero no tenen el rollo de la Ora perque el carrer és per conduïr). I no hi ha papareres. Si et beus una birra de llauna fica-te-la dins la motxila i espera arribar a l'hotel. Pel carrer són contades (mos vàren dir per que por a atemptats).

El meu estimat Shinkansen: El tren bala.

Tonyines acabades de subhastar a Tsukiji. La llotja de peix mes gran del món.

A Shinjuku amb els menorquins. Na Magda, na Cati, na Tsukiko, na Carol, en Dan i en Cice.

Na Cati devall el Superbuda de Nara.

A la famosa porta de Miyajima. Una de les vistes obligades de Japó.

El Gembaku Domu, a Hiroshima. Lloc on els que defensen la guerra s'hi hauríen de quedar una temporadeta.

Amb En Solid Snake. Sobren paraules. Snaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaake! (Foto feta a Mr. Potato, a Akihabara)

Amb l'amic Miyamoto. Un cuiner excepcional i un tio supersalat.

Els Jardins a Ebisu.

Foto nandoestevastyle al metro de Tokio.

Seguim amb un parell d'imatges típiques.

Els barris de Tokio són com a ciutats una devora l'altre. Avui a Radio Pollença mos han aguantat el rollo i n'hem parlat un poc. No és pot dir que Tokio tengui un centre propiament dit sino que la ciutat s'estructura a través de les principals aturades de Metro: Akasusa, Tokio Central Station, Akihabara, Shinjuku, Shibuya, Roppongi i alguna mes que m'oblid.

Totes amb vida propia (i quina vida!) i característiques úniques. Shinjuku, la primera foto, te una densitat de poblacio de mes de 17.000 hab/Km2. A Mallorca lluim uns envejables 332. Hi ha per flipar...Tomorrow more. Per cert, demà (tornant a la terra) sortirem per Inca amb els del curro. Busca peligro!

La sortida del metro de Shinjuku. La puta ostia.

Sa mare den Dan, na Magda, i sa padrina de na tsukiko: 92 anys i una bomba atomica l'han vista passar.

El Golden Temple de Kyoto, visita obligada

Les japoneses fent us del que millor se'ls dona... Mirar com un europeu guapo es casa i, de passada, fer fotos.

El xoc mes important. Per rutinari i per espectacular. The Waters