Com més som més mos embullam o més mos divertim? Com és això a meam?

Avui en dia la gent (la gent amb tendència a pensar i a dir coses) troba que la convivència és molt important. Però que deu esser això de la convivència? A priori sona com a cosa de relació entre persones no?, de vida en comú. Encara que no se coneguin. Si se coneixen i tenen un poc de confiança mútua la convivència se pressuposa. O no.

La cosa és que en els espais petits és on la convivència se fa més present, i més incòmoda. El tema dels espais personals ha quedat relegat a un segon pla i ara tothom és a ca seva a tota hora. És igual si estam a un bar estrets com a sardines o a una platja. No mos preocupa lo més mínim si el que feim molesta o no a la persona del costat. I d’això els que tenim nins i els hem sofert en podem parlar una estona.

Ja mos diran coses!, sortim en el mallorquí més feroç. Si només un 1% dels cambrers de restaurant (per dir alguna ocupació on els nins poden ser causa de suïcidi) diguessin el que pensen als pares del nins, n’hi hauria que no tornarien trepitjar un lloc públic en la seva vida (ni els pares ni, evidentment, els cambrers).

De totes  formes d’invasió a la intimitat més bàsica ni ha de molts de tipus. Una de les vessants, molt tractades per la seva peculiar relació amb les noves tecnologies, és dur la música del mòbil a tot volum (i amb una ínfima qualitat musical, clar). És una involució del marrano que du es radiocasset del cotxe a tota, però més molest ja que, si per mala sort, camina o se seu devora tu, has de sentir reggeton 10 o 15 minuts seguits. El renou infernal del fireret del cotxe (cada vegada menys, una de les mil avantatges del aire condicionat) era cosa de segons.

L’apoteosi d’aquesta subespècie vegetal són els que, a més del mòbil, duen un portàtil i se seuen devora tu mentre dines a escoltar musica. Increïble?

Avui migdia, a Danny’s. Portàtil tunejat (mirau els adhesius). El primo primer se dedicava a navegar sense importar-li els badais que això produïa al seu col·lega de taula (Que també dius: Aquest tio perquè m’ha convidat a dinar?).De sobte, en un gest més solidari que tot el que ha fet la La Madre Teresa en la seva vida, gira el portàtil i li comença a parlar de música. Comparteix. Peligro. De cop i volta el comensal ha mutat en DJ. Ja no som al Danny's fent un Menu; Som a Bell's, són les 5 del mati i la gent aclama el seu nom: Primo, Primo, Primo!!. Una perla (real): Yo tio, tengo un estilo de musica para cada momento de la vida. Pura filosofia musical. Estava clar que la música que sonava en aquell moment era la de Hacer que la gente de la mesa de al lado tenga un corte de digestion de caballo y empiece a vomitar sangre y comida descontroladamente. (No sé si la carpeta del RealPlayer deixa escriure tant però ja enteneu el concepte)

Abans de potar, però, els hi he fet un retrato: (amb ulls enrajolats per si de cas)