Un poc com quant tornaves massa tard algun vespre de farra, conscient de que les possibilitats de que et sentissin eren moltes, i entraves a la casa com un lladre de joies passat de bourbon.
No ha estat així, ningú m'ha dit res, i he començat a escriure, mirant per darrera l'orella, amb un poc de por.
Si algú sabés coses de la meva vida només pel seguiment d'aquest bloc, molt probablement se pensaria que m'he mort. O que som a viure a Burundi. Don gràcies a que la gent sap més de jo pel Facebook. El puta Facebook: Un dels culpables de l'abandono momentani d'aquest espai de lletres inconnexes.
L'altre culpable (jo? mai!) es el fet de no estar vuit hores cada dia davant un ordinador. Si, visitants i amics, no faig feina més "a nus hotels". Com sabeu, ara faig i no faig altres coses. Però cap me dona temps d'actualitzar això. Fins avui.
Auto-excusar-me m'ha donat per una entradeta. Tendré collons per continuar? Han quedat molts temes sense tocar. Tant municipals com municipals. I algun del estranger, venga.
Au, una foto de regal:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada