Que malament se me dona això del Twitter... Mai sé que s'ha de fer. Sempre passa igual. Lo guai, lo que treuen en Buenafuente i en Wyoming, sempre és el més complicat, el més esquemàtic i criptogràfic. No parlen del Facebook ni que els matin (i no en parlem del messenger, que ha passat a ser tan anticuat com el morse o els mòbils Alcatel).

Ni sé penjar fotos, ni on s'ha de comentar ni res. La vida del internauta modern no pot ser més estressant, mos hem auto-obligat a estar en totes, sobre tot si tens un negoci, i és impossible.

Pareix que defenses un castell assetjat a la època medieval, si no vigiles totes les torretes, els francesos armen la escala de fusta i t'entren a robar el grà, o pitjor, te cau una bolla de foc i no saps d'on: El dia que actualitzes el blog, te deixes el facebook, el moment que tens el facebook de la feina net i polit, te penja la web, el dia que tens la web i el blog a tope, no has twitteat rès de rès. Parlen de la llibertat digital i de les noves revolucions, i això pareix la tortura del no arribar mai. L'altre dia en Punset va equiparar les xarxes socials als viatges den Marco Polo (per lo de les petites interconnexions que fan una gran xarxa), ja que juntant petits camins (o talls d'informació, o amics, o el que sigui) s'arriba a fer el camí llarg i, en teoria, el coneixement. Pero com estiguis dos dies sense conectar-te realment pareix que surts de la cueva del oso. I si no te conectes mai que ets? Un anacoreta digital? Un Anacotal? (pareix un medicament per les morenes) Un digicoreta?

No és un poc extrem tot això?. Realment fa falta twittear que estam comprant una llauna de tonyina a Alcampo? Fa falta penjar 74 fotos d'un dinar a u Club Nàutic amb la família al facebook?

Fa ganes dir allò de "Que se pare el mundo (digital) que yo me bajo!".. Pero el mòn és allà, a la pantalleta del ordinador o al mòbil, i és imparable.