Els dematins es passeja per Pollença (i supós que a altres hores) una dupla curiosa: Una maquina i un home. La màquina, com si fos l’Endeavour llençat a l’espai sideral, és un renovós aparell de 4 rodetes i de color verd que, en principi, fa net els carrers. L’home que la acompanya, com si fos l’astronauta perdut en la inmensitat de l’espai que ha sortit de la nau per reparar una antena o un radar, maneja un bufador gegant amb el que, també en teoría, empeny la brutor perque el cotxet de golf venut a més se l’empasoli gola avall.

L’astronauta rimador, el que va per libre amb el bufador rompe-decibelios, fuma. Pero no es que s’amagui a un recó, faci una pausa i, quan ningú el veu, s’encengui un cigarret no. Aquell home, i el veig cada dematí, duu un cigarro enganxat a la boca absolutament tot els temps que li dura  la feina. Cada dia. Cada minut.

Supós que ni se mos passa pel cap anar a una carnisseria, a Cal Busso, a Colonya a demanar una extracte, a la perruqueria a arreglar-mos les patilles o a comprar una bombilla a n’Inachitti i trobar-mos que el/la que mos despatxa fuma, ni la gent que grena o fa vidres nets a cualsevol negoci d’aquest tipus. Ni un cambrer que serveix una terrassa ni un piscinero a un hotel.

M’imagin que un autònom estima massa el seu negoci com per donar aquesta imatge. I m’imagin que un treballador por cuenta ajena va ben alerta a que el seu jefe el vegi fumant.

Perque, idò, aquest home (i molts d’altres ojo!), i enmig de la implantació d’una polémica llei on precisament la administración pública i tot lo que d’ella depén hauríen de donar exemple, fuma mentres desenvolupa el seu quefer diari que, casualment, és fer net?.

Defora, sí, pero al seu lloc de feina i a la vista de tothom: Nins, nines i ex-fumadors histèrics. No seré jo el taliban del No Fumar pero joder, una mica de vista i d’exemple i a ca seva que se fumi els ducados doblegats i al microones si vol!