Supòs que és un romanticisme adquirit després de mirar tantes pel·lícules. I és que la paraula pirata va, sense remei, aferrada a la aventurera imatge del cantamañanas que se cerca la vida a alta mar, lluitant, com si fos un Robin Hood dels oceans, contra els imperialistes reialmes europeus per donar de menjar als seus, banyar-se entre medalles d'or i altres relíquies precioses -un poc al estil del Tio Gilito- i, sobre tot, pagar-se una bona juerga a base de Ron dominicà en acabar sa feina.

Aquests pirates moderns (els dels superpetrolers), amb armes de penúltima generació enlloc de espases, gorres de Los Angeles Lakers enlloc de capellet i parxe a l'ull, i GPS enlloc de un lloro verd a les espatlles -que no callava ni per cristo i acabava ell tot solet salvant la embarcació-, no són més que una actualització d'aquells pirates que rondaven el Carib a la recerca de vaixells espanyols carregats d'or. L'or d'ara, el petroli, no és tan agradable ni espectacular a l'hora de banyar-s'hi, no és tan brillant ni glamurós, i probablement no s’engataran de Ron quant acabin, però per lo vist toca els collons a les autoritats i al sistema ben igual que els seus predecessors amb cama de fusta i, al canvi, crec que els hi surt ben a compte.

És curiós però sempre que hi ha algun acte il·legal on NO hi ha mesclats actes polítics i són els desfavorits els qui intenten cercar el seu lloc al món posant els collons damunt la taula, t’assalta una espècie d’absurda i romàntica solidaritat i penses: “A meam si encara no estarà tot perdut”.