Decepció. Supòs que això és el que una part (esper que gran) dels votants del PP a les darreres eleccions, tant de les generals com de les municipals i autonòmiques, deven sentir. Decepció per una banda perquè la solució a la crisi no només no ha arribat amb la celeritat promesa (de fet ni han tornat a guaitar els famosos “brotes verdes”), sinó també per la molèsta sensació de que tornam estar en mans d’una gent amb bastantes males intencions, amb un pensament únic molt perillós i amb unes ganes de tocar lo que no sona que fan oi.
La manca de cash ha multiplicat aquesta sensació: Un temps la inauguració d’una autopista, d’un Palma Arena o la presentació, cheek to cheek amb na Claudia Schiffer a Berlin, d’un Palau de congressos, mos mantenia ocupats, tant si era per posar-ho a parir com si era per bavejar davant l’ímpetu constructiu de l’anterior Govern de les dretes Balears. I amb les butxaques plenes els temes culturals preocupaven poc.
Ara, aquest Govern de pobres, de desheretats, de segona divisió, es veu impotent per mantenir la línia talla-cintes de la època den Jaumet i no els hi queda més remei, vist que no se podran comprar graneretes de 400 euros, que treure tota la seva mala sang i anar en contra. Del que sigui, però anar en contra.
A nen Mates tot això li deu fer gràcia, per una banda passa bastant més desapercebut als mitjans que quan hi ha via n’Antich, lo qual sempre evita els molestos i embrutadissos “judicis populars” i per una altra deu pensar: Cap de faves, no en sabreu mai. Taaaaard.


Si agafam un vol de Ryanair cap a Espanya la cosa esta molt pitjor. Alla sempre han estat un poc diferents a noltros (“un poc”) i això es nota en les maneres. El Jurassic Park s’ha quedat un altre pic sense corrent a les reixes i els Dinosaures tornen a pasturar sense manies i amb el cap ben alt. Moltíssimes de les expressions i postures que creiem enterrades tornen estar de malaltissa actualitat. I per desgràcia tots els ideals que s’hi amaguen darrere també. No entrarem en detalls però a aquestes altures parlar de que si el matrimoni homosexual es constitucional o no és com discutir si 4.000 casos de pederàstia que acaba de reconèixer la Esglèsia con ètics o no. Són, senzillament, coses que ja no s’haurien ni de plantejar.
És tal el retrocés duit a terme per la caterva de patrons de la sagrada Espanya i de la seva màquina del temps que han aconseguit que Cuéntame paregui Futurama.


I si, la primera actualització “seria” d’aquest bloc torna a ser política, un tema que fa bastant d’oi i del que, gràcies a les xarxes socials, de cada dia coneixem més detalls. De fet la sensació és de que ara se’ns han obert uns ulls que teníem tancats i veim que en 20 o 25 anys no n’han feta de bona mentre noltros confiàvem en ells tots els nostres doblers i il•lusions. A meam si a partir d’ara realment podem veure un canvi o tot se quedarà en “Me gusta” i Compartir”.