Ningún torero sin cornada! ...idò sí, supós que la diferència entre els qui aixó de las corridas els hi agrada i els qui no és precisament el nivell de pena que te fa un torero corneao. A mí no me'n fan gens ni una mica.

No és que no respecti la festa, la tradició i tota la mandanga. No som ningú per carregar-me una de les més arrelades celebracions de l'estranger, pero com a lluita desigual, quant el petit (en aquest cas per indefens i putejat, no per pès) guanya, com un Goliat ferit contra un David dopat, m'invaeix una certa sensació d'alegria, de lleugeresa.

Alerta, en aquesta lluita desigual home-animal no hi hem d'incloure el fet de que un cà rater et mossegi pel carrer. La lluita ha de ser del tot glamourosa i, com un fervent Coliseu Romà, els crits de pànic del club de fans del mataor allà congregats han de elevar el fet a proesa animal. Quant un animal domèstic (la paraula en sí ja ha rebaixat a zero el glamour que tenia la gesta) et mossega el que te queda és anar-te'n corrensos i mirar de no caure amb la próxima merdeta que aquests simpàtics animals i els seus amos de còmplices mos regalen dia a dia.

El món animal passat pel sedàs humà, tota una curiositat... animal. Un altre dia parlarem de ocells dins gàbies o de peixos dins peixeres. O de cans dins pisos de 60 m2.