From lost to the river.

Això és lo que penses moltes vegades quant veus com la gent se tira a la piscina. Sense flotador ni manguitos.

Sense ànims de criticar, sense voler fer gens de sang, i ja que aquest espai egoïsta tant serveix per fer-se ressó d'alló que omple el meu temps com, per exemple, comentar les notícies fresques del dia, entre altres utilitats (pareix una navaja suiza tu), avui, per variar, farem una crítica culinaria. Olé.

Ahir vàrem anar a sopar al nou (vuit) restaurant de Plaça. El número 8. Com que aixó és una crítica constructiva, lo primer que vull deixar clar és que no parlam del Número 8 perque agradés més o manco ni perque hi anassim ahir (bé, sí, aixó sí.). És un fet completament aleatori i que no respòn, com qüasi rès lo que surt del meu ser, a una programació previa ni té cap llògica causa-efecte.

L’entorn, en principi i començam, és de lo més agradable. La plaça en tot el seu esplendor (un poc estrets, aixó sí) i amb una comoditat relativament alta.

Currat com si fos un restaurant, roba blanca a les taules, torcaboques imitació de tela molt resistents i la cristaleria i vaixelles adequades. Demanam unes birres, amb un poc de pena per arribar, les duen. Paulaner mal bocada, amb gens d’escuma. Error greu. Demanam per menjar. El Carpaccio és de lo més normalet. Les birres segueixen arriban amb no poca lentitut. A tot aixó l’amo ja mos havia saludat, amb la fredor que caracteritza aquests fets quan els fas per que no te queda més remei pero amb la obligatorietat del qui ha de vendre una moto (l’idioma també és un handicap). De totes formes s’agraeix. A molts de llocs l’amo no fa ni acte de presència.

De segon, per dir-ho d’alguna manera, demanam hamburgueses. Hamburgueses d’aquestes de 10 euros, no qualsevols. T’esperes la madre del cordero. Patates palla amb allets, verduretes torrades, salses exòtiques, una cubana que te venti...

Per desgràcia rès d’aixó acompanyava al nostre tròs de carn torrada més americana. La part interior i suculenta, el tros de carnota en sí, estava bé. Un poc cruet ja que era 100% ternera i un poc gruixadeta. El pa fred, sense torrar, tret de la bossa de Bimbo directament. 10 euros, remember. Per acompanyar, apart de la fredor banyada dels meus calçotets després de que en Jamiro me tirés la birra pel damunt, un grapat de patates Mcain de lo més estàndar. Poca cosa per ara. El servei seguia amb correcció i lentitut, pero tampoc extrema, perdonable en un negoci que acaba d’obrir.

Les postres se nota que són el seu fort. Totes les tartes molt guiris i molt el.laborades –las ha hecho mi mujer, mos subratllà l’amo, com si aixó vos garantia de qüalitat, i ho sol esser-. Copa de gelat de nom impronunciable que en mans de na Margalida no va tocar voreres, tartes de xocolata i pastanaga amb densitat alemana i pastissets amb formes oníriques trets de la orgia eyeswideshut de l’hotel de la campinya anglesa a la que anarem a follar la setmana pasada. Molt, molt currades les darreríes.

Per acabar un xupito del nostre brebatge preferit. Calent. Dia 22 de Juliol no te poden servir un Jäger calent, por dios!

La dolorosa: 20 per cap. Alerta que mos vàrem fotre 13 Paulaners. Així i tot, la relació Q/P no fa llarg.

No sé si tornarem ja que ara corren temps de recerca de chollazos. Ja ho vorem.

Una altra reflexió d'hora-xubec: Perquè ara tots els garitos els hi posen noms de números? 1516, 1440, 1916, 8, Hotel 3... és una profecia, puta vagueria i li posen el numero del carrer o es que és guai?