Ay que aixó s'acosta.

A vegades hem parlat de que t'afecta més una petita desgracia domèstica que una a gran escala pero llunyana. Avui ambdues s'han combinat i mos han encollit el cor. Fins ara aixó del terrorisme era alló que pasava entre Espanya i Euskadi, els seus lios, els seus problemes. Allà enfora, per la península.

Ara sentim l'olor de la pólvora ben aprop, podem notar la calentor de la explosió i podem ensumar els cossos dels dos policies mutilats.

Ens pensavem que la nostra illa ens protegia, ens salvaguardava d'aquestes històries pel fet precís que tant de pics ens fot, la insularitat. La famosa insularitat que feia impensable cometre un atemptat per la impossibilitat de fogir. Idó de cop i vola aquesta sensació de seguretat s'ha esvait. Ha fuit. Som com els altres, com si a n'Asterix se li acabés la poció màgica just devant un batalló de soldats romans emprenyats. Estam indefensos.

La temporada turística, la que va començar amb en Nadal promocionant la illa i perdent a Rolad Garros a l'hora, (ja no presagiava rès de bó) malferida per diverses circumstancies, acaba de donar el darrer alé. S'havia de recuperar a base de reserves de darrera hora, just les que ara ja no se faran. Sense comptar les anulacions. M'acaben de comentar desde una agencia que reben una cridada darrera l'altres desde el país emisor demanat que ha passat. Ja estam al nivell dels països més poc segurs. Ha bastat una bomba.