Ahir vaig mirar un telediario, el de la 1 concretament. El clàssic. Per lo que sé totes les cadenes en tenen un d'informatiu. Unes més bò i unes més morbós, segons he llegit.

El cas es que feia molt que no mirava un informatiu. No m'agrada massa el format. El trob molt anticuat. Una dona o un home correctament neutres i vestits per anar a noces devant una pantalla, que te van contant tot el que ha passat pel món. Si una noticia no t'interessa t'has de quedar 5 o 10 minuts de rellotge esperant a que passin a l'altre. Conexions en directe, minireportatges, a vegades opinions de la gent del carrer, gràfics, comparatius i més comèdia.

No és que no m'interessi el que passa, peró és molt millor, per jo, la premsa escrita o el seu equivalent on-line. En primer lloc si una noticia no t'interessa la passes i punt. I si, per una altra part, una te interessa molt (la tipica frikada que els telediaris passen de llís) t'hi pots posar a investigar i llegir molt més, i aquí ja ets tú que te montes el "telediario". La senyora aquella ja no hi és i ningú te despista (alguna foto o gràfic que tú voluntariament obris com a molt).

I una altra cosa que ens estalviem és el vocabulari. Si un diari, després dels titulars, entra en tecnicismes, per exemple i per desgracia de moda, de caire legal -Que si prevaricación, que si cohecho-, simplement ho obvíes i ja esta. (aixó també es pot aplicar als articles d'opinió). Pero que la presentadora de turno comenci amb tota aquesta caterva de paraules que no entén ni ella, i pretenguin que l'especador estigui atent, és com demanar-li a un universitari que no s'adormi a una classe a les 15:00.

Si després de tot un noticiari, algú és capaç de destriar entre la herba i treure alguna conclusió, un 10. Jo m'estim més la negrita dels titulars de premsa.