Ahir, a Can Marco, se'n va organitzar un de bó de debat.

Segle XXI, capvespre pollencí, Birres fresques en mà, alguna pizza per picar i molta calor. Els contrincants damunt la pista: Angel, Felip, Tomeu, Joan, Marco i Pep. (En Toni només mirava). A grito pelao. No diré llintages ni mal noms perque la situació es pot repetir en qualsevol part i amb diferents contribuïdors. De fet a un foro d'internet és on primer vaig llegir sobre aquesta diatriba, lo que passa és que no hi havia paulaner fresquetes.

La pregunta que flotava –dissimulada amb qüestions tècniques d'alguns envers els esportistes espanyols i les exlicacions històriques sobre els atletes estrangers- és: Perquè la gent, quant parla sobre els esportistes d'èxit espanyols, no ho fa inflada d'orgull, com a molts altres països, si no amb un resquemor i antipatia més que evidets? Es pot confondre amb la pregunta: Perquè tot lo de fora és millor? (i així ho trobam). Crec no hi ha una resposta sino vàries i algunes piquen més que d'altres.

És evident que l'espanyolito medio no esta acostumat a guanyar -i parlam d'esports sempre-; Les seleccions mai han fet grans coses, a nivel individual cap heroi, des i ara despuntava algún fenómen (Santana, Bahamontes, inclús en Ballesteros) peró no eren més que flors d'un dia, la cosa, en general, no rutllava. A més américa (oh, els ídols) i Rússia controlaven el cotarro i, noltros, a través de la propaganda que ens arribava de Hollywood, començaven a ser conscients de que aquesta costum se convertia en Norma. La Norma de que els americans (alemans inclús, russos com he dit etc.) eren superiors. Si parlam de futbol Brasil, Argentina, Italia, Anglaterra i Alemanya, no hi ha més.

Que ha passat? Que els espanyolitos s'han detxontit, han sortit de l'ou, han vist món, han aprés i han començat a guanyar. I, como no podia ser d'altre manera, ha sortit la vella amiga, la enveja. Enveja pel veï que ho fa millor. Perquè el veï és espanyol, i en Magic Johnson no. I si un espanyol ho fà, jo també ho he de poder fer.

O sigui, que a nivell general, pareix que és la enveja la culpable de que els nostres deportistes tenguin més detractors quant guanyen que quant perden. O no?

Quant començam amb localismes, l'exemple del debat d'ahir és molt clar, surt l'altre gran explicació: Espanya no mos representa. I jo crec que la cosa va un poc per aquí també. Si un esportista de Badajoz guanya un Tour molt bé. Peró si el guanya en Cipollini o n’Schlek –per dir algú- també molt bé. Crec que hi ha massa desequilibris de caire polític i cultural com perquè ara haguem d'anar darrera la bandera espanyola recorrent circuits, estadis, pistes de tenis i piscines olímpiques.

Que n’hi ha que ho faràn? Sí. Inclús,com ahir, defensaràn a mort en Lorenzo perque és espanyol, i diràn que és millor que en Rossi (ho veis com no estan acostumats a guanyar?) i també diràn que els arbrits li llevaren la medalla a na Gemma Mengual, inclús que els hi manipularen els cotxes a en Carlos Sainz i en Fernando Alonso. I aquí la tercera visió de desencumbre: No hi ha autocrítica ni nivell mig; I aquí la gran culpable és la premsa esportiva. Un dia estàn a dalt de tot i són el millors, i en 24 hores son una puta merda i uns traïdors a la causa. I la gent darrera com a menets. Opinant el que ens fan opinar i pegant-se d’osties per veure qui és el primer a comentar a les notices del Marca. A vegades, vist d’enfora, tot fa unes bones rialles. O no.

Vos recoman passar un capvespre per Can Marco. Mos ha promés que posarà aire acondicionat, perque la calor, com veis, fa dir mots de dois. La Foto? Envidia!