No teniu a vegades la sensació de que el món damunt el que trepitjam cada dia és molt més fràgil del que mos volen fer creure? (no parl de terra i pedres, ojo!)

Les institucions, governs, politica en general, la justicia!, inclús la sanitat o la educació estan en mans de gent tan inculta i incompetent com noltros mateixos. O inclús més.

Cada cosa del que passa mos la hem cercada noltros mateixos (incluida la puta crisi) i la gent, en un afany il.limitat d'egoïsme, només pretén (ejem, pretenem...), els pocs anys que li resten, viure aparentant el que no és amb doblers dels altres (que també pretenen ser alguna cosa, no te pensis).

Tot aixó fa que la xarxa damunt on s'aguanta tota aquest miniestructura vital anomenada Terra (o país, o estat, o que putes sé jo) que mos hem muntat sigui alguns dia tan fina com un tèl de ceba. Aquests díes, on probablement escoltam més (massa) als nostres representants a través dels cada vegada més manipulats mitjans -per on intenten confondre i pareixer que fer-se entrendre- a veure si ens ofereixen alguna solució (no els escoltam no, quant la cosa va bé), aquesta telaranya pareix més feble que mai. Pareix que s'ha de rompre. Hi ha díes que dius: Tot el que me rodeja és fals, aficats dins una espècie de Matrix cutre y casposo, y com si fossim en Neo sense afaitar, penses que hi ha alguna cosa que no cuadra, que aixó no estava al guió, que hi ha d'haver un univers paral.lel menys pompós peró més humà on les coses s'han d'haver fet desde un punt de vista més ètic.

Quant passa aixó me'n vaig a jugar al Killzone 2, a matar Hellgast, i a no pensar tant.

El link a la tira sencera, per si teniu ganes de llegir: Matrix by Peter Bagge. Besos i abrasos