Ahir va comparèixer en Sardà a El Hormiguero (no se pot dir d'altre manera). Esta fatal. Ha escrit un llibre i venia a promocionar-lo. Diu que la gent se mor dos pics, un pic quant el teu cos, per dir-ho d'alguna manera, deixa de funcionar, i un altre pic quant t'oblida la darrera persona que t'ha conegut. Mors dins el darrer intelecte que te recordava. Per aixó, i aqui esta el quid per aquest homonet, els famosos "viuríen" més. Una puta xorrada.

Supós que la inmortalitat, quant arribi, ja serà tard, una perque tot, sempre, quant surt, és massa car per a la gent normal (mirau sino qui va tenir els primers DVD's o tele de Plasma) i dos, perque, si tenim pasta per pagar el tractament, ja serem vells i ja no voldrem la inmortalitat, sino tornar joves. I aixó, si esta inventat, serà massa car (i torna a començar).

Parlant den Sardà, quina arrogancia, quin poc sentit de l'humor (o quin sentit del humor més cutre i passat de moda) i quin egocentrisme. No deixava parlar en Pablo Motos i no el mirava ni a la cara quant ell li deia alguna cosa. Mirava el públic com per sentir-se dins un Deja Vu de Crónicas i no va entrar al trapo amb cap de les bromes que li feren. Estan més aprop La Hora Chanante de los Payasos de la Tele, que en Sardà de qualsevol programa de mitja rialla d'avui en dia. I a més es movia compulsivament, com si hagués prés algun tipus de d'aspirina estranya.

És un personatge acabat i engolit pel seu propi ego. Supós que si torna fer un Late (ahir ho va insinuar) fracasarà estrepitosament. Probablement me menjaré lo que acab de dir amb patates qualque dia, pero mentres tant...