Ahir vàrem anar a dinar a Los Patos: Quin lloc tú. Està igual que fa 20 anys (minim). Els mateixos cambrers, les mateixes fotos amb en Fernando Esteso i na Norma Duval. La mateixa carta: Frit mariner, caragols, paletilla, entrecot i tarta de formatge (entre altres delicatessen). La mateixa falta de personal i el mateix estrés, no fa falta ni que t'ho diguin que van de cul: El personal va fent els sprints per allà dins: Que quant te deixen el vi damunt la taula se queda fent voltetes sobre si mateix mentres el cambrer ja és a 150 metres..."buen vino jefe, pero ésto és la botella de fairyyy!!". I ben alerta a protestar. A damunt la taula, tot un detall, mantequilla i olives; I pensar que hi ha llocs que s'esforcen a ser originals i te duen una croqueta, un tast d'oli, un poc de formatge arrebossat o cualsevol altre mariconadeta...il.lusos!

Surts d'alla dins i és com haver estat a l'ull d'un huracà gastronòmic: Tot el contrari del que ara s'estila: Pau, musica relaxant, feng-shui, concentració en el paladar, els detalls de cada plat, olores de la india. De Los Patos surts amb aquella sensació d'haverte omplert de greix i oli i amb olor de fum de faria. Molt autèntic. I les fotos de les parets...el millor!