dimarts, de maig 25, 2010


Ahir vàren condemnar a na Lindsay Lohan a dur un SCRAM -Alcohol Monitoring System- permanent aferrat al còs.

Aquest titular genera dos dubtes que són perfectament comprensibles. Primer de tot: Quí és na Lindsay Lohan? i segon, Que és un SCRAM?
El primer l'obviarem, so voleu saber qui és (o si encara vos pensau fer creure que no ho sabeu) ho cercau al Gugel.

La segona és molt més científica i peculiar. Es tracta ni més ni manco -putes yanquis- d'una pulsera que, aferrada -clavada- 24 hores al teu cos, envia analítiques de sang (supós que via satélite) a un hospital perque controlin, en tot moment, el nivell d'alcohol en sang.

O sigui que rès de bufar quan t'atura la guardia civil, rès d'una analítica cada dos anys amb la revisió de la feina, aquest sistema fa que tot d'una que te beus 2 birres el Doctor Smith ja tengui, damunt la seva taula, que la senyoreta Lohan en lloc de rehabilitar-se, és a La Birreria fent canyes.

La pregunta és: Que passa si beus? T'envíen una corrent eléctrica? Et denuncien a la policia? Venen els d'Alcohólicos anónimos a cercar-te? Si en duguessim un cadascún els cap de setmana? Petaria el servidor? Hauríen d'ampliar la memòria? Aqui la gent entraria als bars i li aferraríen la pulsera al nins. "Au, jugau una estona!" o se picaríen a veure a quí li puja més aviat el nivell d'alcohol... En una paraula, en Mojon i en Bartolo li hauríen canviar les piles cada vegada que entrassin a un bar.

Aqui teniu la fitxa tècnica i la web d'SCRAM.

dilluns, de maig 24, 2010

Divendres capvespre, dia 21, càmara del mòbil en marxa, pas accelerat, cor palpitant, dit preparat, direcció General Bosch, giro a la dreta, enfilo el caga-carrer i Sorpresa, i de les grans. El carrer víctima del meu post de l'altre dia més net que una patena. No només no hi havia merdes de cà sino que inclús l'havíen grenat. I això que just a Coronel Aloy hi havia això:


Ho dic perque va parèixer una llimpiesa selectiva: Com es veu, el carrer estava impecable. Va esser una casualitat increible.

Ja sé que serà un poc repetitiu, peró crec que valdrà la pena duu un seguiment d'aquest carrer i la seva decoració orgànica. Com que hi pas cada dia i amb el mòbil en marxa, no serà difícil.

divendres, de maig 21, 2010

Au, un chiste per començar el friday night. Recordau venir a beure alguna cosa fresca, no penseu amb els doblers i apuntau-vos al Birracruzis, sino després venen els plors i les lamentacions.

dijous, de maig 20, 2010

Si algú té un ca cagón a Pollença (si, ja sé que tots ho són i que a Pollença hi ha 3 milions de cans, era una manera d'introduir el post), hi ha un carrer on tots els amos s'amaguen per fer-los depositar les seves merdetes, és una espècie de caga-carrer, de caga-escondrijo, se diu Carrer del General Bosch i és el carrer que va de la plaça vella cap amunt, cap a Coronel Aloy.
El carrer Merda de Cà, com es pot batejar, es caracteritza per estar sembrat, cada 2 o 3 metres, d'espectaculars caquitas, molt realistes i d'una textura absolutament fresca, de la vostra mascota preferida. No és la primera vegada que el tio/tia més net i sensibilitzat i sociable i global, gira el cap cap al Puig mentres el seu cusset preciós obre els esfinters i deixa caure tan valuosa propietat intestinal.
Ells -o elles- fan veure que no se'n donen compte: "Ups, li ha caigut una merdeta, que graciós. -Saps si te cau un billet de 50 euros, pur, ja voràs com t'acotes".

Tots els que teniu cans i recolliu els seus marrons sou dignes d'aplaudir, de fet fa bastant d'oi (si, ja ho sé, sempre és impossible i a vegades la textura ho complica). Als altres, als que vos amagau per carrers secundaris i poc transitats com si anassiu a violar a una monja, vos diria que agafeu una cullereta i vos la menjeu a trossets, deixant que el tresor interior del vostre cà vos rellisqui pels morros, que ho degusteu com si d'una mousse de xocolata fos, que vos penetri dins la gargamella després d'haver inundat la llengua i el paladar, i que vos la envieu cap endins. Ja voràs que bona. Ummmm!!!
Ara, la Sociedad Estatal del Perro, se me tirarà damunt dient que la culpa és dels amos, que ells mai no deixen que el ca cagui pel carrer (és una inmensa minoria) i, lo més graciós, -aquesta m'encanta-, que els nins petits també caguen i també fa oi canviar-lis el paquete. Clar que si, clar que sí, però no caguen pel carrer. Bé, algún guiri, pero pobrets, estan enfora de la civilització no? O això pareix, a vegades.

Si vos agraden els animalets passau-vos per The Big Picture. I si no també, clar.

dimecres, de maig 19, 2010

Ara que mos pensam que ve el bon temps un recordatori del que pot ser un mal cap de setmana: A l'amo d'una casa d'Oklahoma (sempre tot ha de passar als EUA, si serà vera que els extreterrestres començaran a masacrar-los a ells) se li va montar un bon kernell a la piscina un dia de mal temporal.



Ojo també al video de la piscina un dia de Terremoto, i no de Alcorcón (peró qüasi). Acollona eh?

Via el increible Fogonazos

dimarts, de maig 18, 2010

Aquests amics han estat al hotel més luxós del món i, com si d'un 3 estrelles de l'Arenal es tractàs, hen gravat l'habitació i han penjat el video al youtube, amb la llibertat i la espontaneitat de no ser un video promocional (amb la cutrez habitual, vamos) del propi establiment.
Se confirma que el paper de water és ben igual que a cualsevol altre lloc per moltes 7 estrelles que tengui el Burj Al Arab. La resta? Jutjau voltros mateixos.


divendres, de maig 14, 2010


L'altre dia mos ve n'Adrian, tot content, i mos conta que ha omplit una sol.licitut per anar-se'n a Dubai a montar vidres a un grata-cel, per 600 euros/dia. Ell ja feia els seus càlculs: "Tres meses, 50.000 euros". Noltros, per variar, ens vàrem enriure d'ell, pero vàrem pensar, mira, si li va bé, millor, el que pot i té temps, que ho faci.

Per desgràcia per molts (i per sort per ell) la notícia ha estat un fake en toda regla.
Un fake fa referència a alguna cosa (sobre tot en el mundillo freak informàtic i de les xarxes) que no és el que sembla, alguna cosa falsa en una paraula. Anuncis, fotografíes, i jocs o arxius fake són aquells que te fan creure el que sigui (moltes vegades amb propòsits publicitaris) i després és un truño.
Idò aquest home representa un fake laboral i a la vida real. El tio ha fet viatjar a una gentada, de tot espanya, per apuntar-se a "la feina de la seva vida" (vos enrecordau del jove que va guanyar la millor feina del món?, qüasi el mata una medusa!).
El rollo és que per lo vist aquest home (El tal Sr. Garrido, amb dos collons) demanava un "anticipo" per anar pagant els billets (la qüantitat se sabra durant el dia d'avui o demà, encara no ha trascendit).
Supós que el colega no sospitava que una notícia que mou gent de tota Espanya, no arribaria ni a la policia ni a la premsa. La España den Paco Martinez Soria torna amics. Si és que havia fuit mai, camuflada devall aquesta falsa modernitat que ens otorga europa i les noves tecnologíes que Movistar mos tira enterra com a miques de pà als coloms. España y sus gentes.

En otro orden de cosas, i per donar un poc de glamour a aquest blog -esperam que n'Adrian no s'emprenyi, pero sempre piquen els suicides-, avui felicitam pel seu aniversari a na Cate Blanchett. 41 anys i encara fa molta ensumera.

La noticia a El Pais d'avui i la noticia quan s'ho varen tragar com qualsevol. Els diaris, un temps, contrastaven i investigaven, ara venen.

El cap de setmana? Que vos he de contar? Avui mos tallen els pelacos a Radio Pollença en directe i Diumenge, si tot va bé (cross your fingers!) el barça guanyarà la lliga i mos enmoixarem fort.