Evidentment, no me'n aniré de Long-Dong-Holy-Week deixant la foto del pringat aquest den Matas. No hija no!. Deixaré, per si entra algú, una mossa. Na Lucy Pinder, la constipada. Au, besos i abrasos, mos veim a La Birreria. (ai omà que rica).

I diu ella, en un exercici d'empatia sense límits: "no m'estranya que els al.lots a vegades, me mirin el pit". Lo que t'hauria d'estranyar, nina, és que te mirin rès més!. I més i més i més a Greenshines.

És molt difícil no parlar den Jaume cada dia. I no den Jaume es Pagès precisament, la corrupció del qual se limita a fotre't un JB&cola quan no mires.

No puc evitar comentar tant les ocurrències sobre el jutge que la gent ha tengut al facebook, com les iluminades crítiques del Diario de Mallorca al foro (n'hi ha que tenen més informació que els periodistes i tot, o això es pensen): Aplaudiments pel jutge, cachondeito per la feinada que ha fet en un cap de setmana, gent que no entén perque la fiança no és l'equivalent al que ha robat, altres que opinen, amb un pessimisme un poc antic, que tanmateix mai trepitjarà la presó (jo crec que aquest any si), molts, molts que flipen de que pagui la fiança amb el que ha robat (amb el seu patrimoni recent, com el palau famós). Altres, molt afilats, dubten de la seva capacitat intelectual i de que hagi actuat totsol. Estic d'acord, joder que el tio s'ha intentat defensar com quan te pillen fora de la feina, de festa, amb un gintònic a la ma, i balbucejes lo primer que se te passa pel cap. Cap credibilitat. Opinions pels tots els gusts i de tots els colors (bé, de tots els colors no, n'hi ha que ara piulen poc).

En Matias Vallés troba que durant la darrera època del Govern del PP hem estat "narcotitzats", i això seria una bona manera de definir com mos ha pogut prende el pèl d'aquesta manera. És com anar al dentista, el que tu tries i en teoria una persona de confiança, te dorm per fer-te algún tractament o llevarte un queixal, i quan te despertes, t'ha fotut la cartera i ha fuit a Miami. Volia fer una analogia similar amb anar de putes, pero la expressió "de confiança" no tendria massa sentit.

PD: A la wikipedia, actualitzada com sempre, ja hi surt l'import de la fiança: http://es.wikipedia.org/wiki/Jaume_Matas

PD 2: Vos heu fixat lo petites que li van les ulleres al cuñadissimo. No m'estranya que tengui mal de cap(s).

A Japó tenen tanta tecnologia que fins i tot els estudiants de oftalmologia poden fer les pràctiques amb robots en lloc de simples barrams de plàstic reutilitzables. Robots amb sentiments, que reaccionen si el tio se passa per la geniva o que obren la boca quant ell els hi diu. Aquest és el moment més terrorífic. Perquè tot lo de japó me recorda al Silent Hill?

En otro orden de cosas, supós que a Don Jaume la boca se li deu haver quedat més o manco d'aquest tamany i diàmetre d'obertura quan ha sentit l'import de la fiança. I els seus votants? Que deuen opinar? Tornaràn votar PP, un partit que ha demostrat que no sap qui té comandant una de les comunitats més riques o gestionant el ministeri de Medi Ambient -just quan a un vaixellet petit li sortíen unos hilitos como de plastilina-?. Crec que la trista resposta la sabem tots.

A que no sabeu on és aquesta placa? És fàcil. La gràcia esta abaix del tot a la dreta. A no ser que sigau marmolistes, així tot deu tenir gràcia.

Atestigua qui va passar per allà aquell dia. La foto és horroriblement feta per jo i el meu Nokia. I el photoshopeo també. Els diseñatas me podeu enviar les pedrades per correu a maisabremprarloputofotoshop@gmail.com.

Per dessitjar bon cap de setmana a tohom (pensau que el que vé encara serà millor), torn al disseny de sempre. I amb movie quote. Les proves no m 'han agradat. Music please.

Vos heu fixat en les portades (caràtules) dels videojocs d'avui en dia? No?. Exemples: Assassins Creed 2, Call of duty Modern Warfare 2 o God or War 3, per citar-ne tres de moda. Molta hombria, molta lluita "a pecho descubierto", molt d'homonot i molta testosterona batallil.

Peró i com eren le caràtules dels anys 80? Els anys d'influència per la meva generació, els anys on tot solcava el nostre cervell i hi deixava una marca com el ginavet calent sobre la margarina Flora. Aqui en teniu tres exemples. No m'estranya que siguem la generació del Vaig Fort!

Una aventura a un temps passat. Això és una camiseta mojada i no lo de Bells! mirau i com li frega la cebolleta amb el muslamen.

Incomprensible erotisme i inversemblant escote a un joc d'estrategia que anava de conquerir Anglaterra.

Un grande amb violència injustificada. Aquí la senyora estava un poc constipada pel que es veu. I li agafa sa cuixa per no agafar-li una altra cosa!

Diferents imatges de perfil (la nostra carta de presentació!) al facebook. Tota una declaracio d’intencions.

Dos grans grups per començar: Els que posen la foto ells i els que es deixen posar una foto per algu altre. El darrer cas, poc nombrós, es dona quan l’usuari no es volia fer un facebook i l’al.lota de turno li ha fet per collons. “Vaaa fet un facebook que és superguai… Hi ha tothom!” (amb aquesta frase l’has matada)

El primer gran grup, els que ens ocuparà d’ara en endevant, és pot dividir en els següents subgrups:

Foto feta a un mateix. Amb la web-cam, de qüalitat molt dubtosa. Avorrit a ca teva proves la webcam fent caruses i sempre acabes posant la pitjor (la que tu creus que és la més divertida? Pues esa!). També n'hi ha amb intencions artístiques: "Mira, que només se me veu mitja cara!, i estic fumant!!" o "mira quina cara d'intelectual-romàntic" (per aquesta és imprescindible dur ulleres)

Foto que ens ha fet algú altre i no se’ns veu una merda: Davant les Piràmides, a la platja o devant la torre Eiffiel, de passada els hi dius: “Mira si he estat a puestos jo!: Si rei, pero no sabem qui putes ets!”

Aquest gran grup també inclou fotos fetes de festa (amb més o manco proximitat focal) i amb postures de borratxeres vàries, disfrassats o vestits per alguna ocasió especial (molt tipiques le de la Patrona, que la gent manté tot l’any) o a unes noces, despedidas, etc.

Foto retallada d’una altra foto amb algú altre: Es veu un braç penjant de la teva esquena o la foto esta torta. O es veu com mires a alguna altre banda. En fi, descontextualitzat a més no poder. També és normal fer cara de borratxo.

Foto artística. Els que es pensen guapos se posen fotos que algu els hi ha fet (playita, fent surf, amb clarobscur renaixentista, mirant per una finestra mentres te toca la llum, fumant com na Sara Montiel…) i es veu que s’agraden a ells mateixos. Són els mateixos que se maquillen i se pentinen quan se van a fer-se una foto de carnet.

Foto no foto. Els qui la foto del seu perfil no és ni d’ells. Aquí caldria destacar-ne dos:

Foto promocional (he sacado un disco, mi bar hace una fiesta, mi empresa es muy guai, soy un artita y mira que bien pinto la mona...) o els foto para esconder quien soy (ui, ui, ui que misterio): Aquí podem posar qualsevol cosa: Un peix, una lluna, un logo, una polaroid, en Homer... Com més paresqui que passam de la foto, en realitat més mos ho estam currant.

Foto de la nostra cosa estimada que volem mostrar: La moto, la bici, L’Ibiza tunejat o la planta de Maria. Alerta que tot el que ens agrada probablement avorreixi a la resta dels humans.

Fotos fetes amb el programet de turno per caricaturitzar-mos: Pocoyos, mangas i demés parides per riure 5 minuts. I que, quan passen de moda i ja no s’ho fa ningú, queden bastant cansines.

Fotos de quan erem petits. “A que no sabes quien és el nene guapo de la foto?”. Es pensen originals i s’ho han fet 9.000.000 de facebookeros.

Les del bebe o nin: Els neopapas i neomamas que mos han de mostrar la seva criatura fins a la sopa. Cas de suplantació de personalitat? Ells han deixat d’existir?

Mascotas. Petit grup que posen la foto del seu ca o de la seva tortuga. Incomprensible.

Totes aquestes se poden combinar (be, quasi totes): nins amb cans, papas amb tortugues, cans amb Ibizas, Pocoyos de festa, Tios en moto i fumant porros i un llarg etc...

N’hi ha més? Ja les posarem idò. Tira tira.

El Real Madrid i El FC Barcelona... Je, je quina manera de començar un post eh? vaya temita.

Crec que la gent se esta posant un poc histèrica, pero hem de tenir un compte un factor molt important; Estam visquent la primera confrontació sèria entre els dos equips d'ençà que uns acabats Mendoza i Nuñez vàren firmar un espècie de treva a finals dels 80, i que se va prolongar durant els 90, fins que a l'any 2000 va entrar, fent manco renou de l'esperat (sobre tot pel ridicul esportiu) Joan Gaspart. El Madrid de principis de Segle XXI va arrassar i no va necessitar bufar el foc anti-catalanista (joder quina poesia) massa pics.

Me'n record d'aquella puta costum, que els aficionats odiavem, que tenien els presidents d'anar a sopar juntets el dia abans del partit i fer-se la foto mentres davant es donaven la ma i se castigaven el fetge per darrera.

Pero ara, amb la ferida oberta de l'any passat, veient que el Barça es llueix jugant (i que colecciona estrelles de La Masia), que el Madrid té els pirineus cada vegada més enfora i amb el indio aquest (m'encanta el pentinat) dirigint el Marca, podem dir que re-vivim els anys daurats dels Madrid-Barça a cara de Perro. Aquells on els Boixos Nois i els Ultra sur campaven lliurament pels escusats excusats pels president de turno (para hacer ambiente mas que nada).

Idò ara, amb la tonteria aquesta d'internet, el mobiliari urbà no se'n duu tantes garrotades, pero els articulistes de pacotilla han obert la veda als foreros de tot tipus que, a l'estil dels bengaleros dels 80, se menjen uns als altres a insults sense veure's la cara.

Pots esser és una sensació i m'estic equivocant pero pareix que els vells temps -cibernàuticament, això si-, tornen. I si tornen, entre oygans, foros de Marca, i grupillos de Facebook tenim la festa assegurada. K biba er fungol!

Com sap tothom aquest blog sobreviurà al Facebook, recordau sino la agònica mort del Fotolog.

Per això me convé deixar alguna foto de la nevada d'avui. Sobre tot per quan l'eix de la terra s'acabi d'entortir i les nevades siguin habituals pel mediterrani, alemanya sigui un glacial i els mamuts creuin els pirineus cercant temperatures al voltant dels 0 graus.

Un, que se dedica un poc a la cosa aquesta de la hosteleria, esta acostumat a veure lo darrer, més alt, més luxós i mes car cada vegada que obre internet.

Pero aquesta vegada s'han lluit. Una illa. Sencera. Amb iot inclós. A la web no parla de preus pero pots contar que entre la chacha, el cuiner, patró, profe de busseig, jardiner, en doctor Livingstonesupongo, la mona Chita i en Tarsán se te'n deu anar fàcil a més de 30 o 40 euros per dia. Que no?

The Rania Experience (No, no és pegar un pinyol amb la Princesa Rania, això deu ser inclús més car, molt més car). La foto queda be o no?

Un parell de fotos del finde un poc retocades. Un pooooc!

Miscelània de dilluns:

Motiu de moda per esser crucifixat a la plaça vella: No he vist -encara- El Secreto de tus Ojos.

Detall SEO d'aquest blog: si escriviu, al google.es, 40 beers o 40 cervezas (inclús 40 verbezas!), això que llegiu amb tant de desinterés, surt posicionat adalt de tot de sant Google. Number one.

Dissabte vàrem anar a les coves de Campanet, aquella dona que feia de guia, tot un personatge, mos va dir que a Mallorca hi ha mes de 3800 coves. Vivim damunt un puta forat. Cultural, politic... i ara també Geogràfic!

Aquest cap de setmana tan intens no podia ser sinó una continuació de la setmana més moguda a nivell polític que se recorda a Balears.

Anem per parts. El concert va ser un èxit, entrau al grup de La Birreria al facebook que demà posarem alguna imatge del magno evento. Per rematar la noche, va comparèixer en geneta, un grande entre los grandes que feia anys que mos tenia oblidats. Recordau-lo aquí.

Però el concepto es el concepto; Al final el psicòpata ha fet explotar tot el partit des de dedins i la intocable ha hagut de renunciar al seu càrrec. Na Munar. Na Munar me recorda a una d’aquestes pepetes de porcellana que decoren una estanteria o el televisor a ca teva des de fa anys. Ha estat tota la vida allà, mai t’has fixat massa en ella, és horrorosa, no te representa, esta allà, sense fer rés, comandant tot el que veu, i no la tires per pena o perquè, simplement, per mor de la costum, ja ni la veus.

Idò aquesta pepeta ha caigut, un dia, passant la granera, (mai millor dit) has pegat una colzada al televisor i la pepa de porcellana ha caigut enterra. S’ha trencat en cent bocins i ha fet un renou (mediàtic, s'enten) de por. I ara, per primera vegada, t’has fixat en ella. L’has mirada amb un poc mes d’interès. Als ulls. Ara rius de tinta inundaran els diaris parlant de el que va ser, de la seva vida, dels seus miracles i de les seves tonteries. Mentres reculls els trossos d’enterra te fa com a pena i penses: “Joder, si que fa anys que hi havia la cosa aquesta aquí no?”