Com podríem resumir aquest hivern que, molt a poc a poc, mos esta deixant? Fred+UM? = Freum?

Per tal d'alliberar-vos de tot aquest sofriment espiritual vos explic, en forma de diàleg den Woody Allen, el sentit de la vida, la explicació de l'amor i de la felicitat. El tot. No m'ho agraiu per favor. És una història universal.

La velocitat d'assimilació d'impactes visuals a la que hem acostumat els nostres cervells a vegades ens pot jugar males passades. En aquest cas no.

Que passa si devora un anunci de embotits amb imatge de porc inclosa, que a més es diuen Matas, hi colocam una noticia relacionada amb l'ex-Molt Honorable del mateix nom i tendències choriceres?

Ay la ment humana, quina cosa bruta i malpensada.

Via Fogonazos, un dels millors blogs que conec, he trobat aquest video de la migració dels crancs gigants (de la BBC). Poesia baix la mar. I nos perdeu la ferocitat del final. I la mirada. No vos deixarà indiferents.

I com sempre me deman: Com putes poden filmar això?

Snow on the higway...

Com hem pogut passar d'això....

A Això?

OMG

OMFG

El diario de Patricia. Quin gran programa. Notición d'avui:

Abusa de su hija tras localizarla en 'El diario de Patricia'

Noticia de fa un 2 anyets mes o manco:

De 'El Diario de Patricia' al asesinato

I, gratant, gratant, m'he trobat aquest pàrraf aclaridor:

En 1998, José Ignacio apuñaló a su mujer porque no quiso ir a Lo que necesitas es amor escuchar sus súplicas. El resto de los casos son muy diferentes. Se trata de mujeres que decidieron acudir a programas de televisión a denunciar sus casos de maltrato y fueron sentenciadas a muerte por sus agresores. Como Ana Orantes (1997), quemada viva tras hablar de su caso en Canal Sur; o Ana Belén (1998), acuchillada tras hablar en directo con Ana Rosa Quintana. Un caso muy similar al de Mar Herrero (1999).

O sigui que el facebook es culpable de que un sonat contacti amb una nina i després la violi, li faci tocamientos i no se que més i els videojocs són responsables de que cualsevol sonat agafi una escopeta i se'n vagi a l'escola a matar a les profesores d'EGB, pero na Patricia aquesta i tota la caterva de programes de marujeo, amb casos contrastats d'assassinats i maltractaments, resulta que és un entreteniment de màxima audiencia i dins l'horari infantil. Toca't es collons!.

.

Crònica d'una mort anunciada.

El complexe "d'Oci" Riskal, que va obrir enmig de tot el boato palmesano pertinent, amb polítics de moda com en Miquel Nadal el frio, ara fa un any, tanca les portes i deixa darrera del seu fracàs un edifici que farà més nosa que una busca dins un ull i les seves pretensions de sitio rico. Qué de Titànics!.

Es que els mallorquins no n'aprendem mai. Mai, mai, mai de la vida. I si no, esperau les pròximes eleccions. Pero no canvio de tema no, que el Riskal me recorda a un altre mamotreto que tenim a Alcudia, just davant l'albufera: El Fogueró Palace (ja n'hem parlat per aqui). Un rojat aixecat per ser lo más i que ara és un niu de rates. Ei, que a l'any 1989 hi va cantar en Julio Iglesias (35.000.000 va costar dur-lo!). He trobat un retall de la hemeroteca de l'Abc que descriu tots el detalls previs de l'actuació. Tot un viatge al passat, ay pajarins!:

Com aquest -i mirau el els comentaris de la noticia al DM, que són bonissims-, n'hi ha a mils, repartits per la geografia mallorquina (Edifici de Gesa, Lluis Sitjar, Edifici Flex i alerta amb el Polígon d'Alcudia, un dia en parlarem, per ara no té ni corrent...), i que són el reflexe de la nostra manera de pensar i d'actuar. Feim 4 duros i ala!, a la aventura sense tenir-ne ni puta idea. Que se morin de ràbia els veïnats, que anam grossos!

Aquest kernel, de totes formes, estava cantat. Li va costar 50 milions d'euros un complexe per que? Per anar a dinar?, quan dins Palma hi ha molt millor oferta, no has de moure el cotxe i a més barat? Per sopar?, A la foscor de la carretera d'establiments? Precisament que ara s'estila lo intim, minimal i acollidor, aquest visionari va i fa una espècie d'Alcampo per sopar i fer copes. Per fer copes? Esa es otra, anar de juerga a un lloc que has de collir cotxe? Quina gran idea. I devora una rotonda!

Si, com diuen alguns dels comentaris, no és per blanquejar doblers, s'endurà la ostia més grossa dels darrers temps, el Nobel a l'empresari de l'any, per puret.

Ahir en House tractava a una psicòpata. Ja sabem que aquest doctor no cura precisament grips ni rotures de cadera. Idò aquesta pacient (ni molt manco una assassina ni res paregut del que tenim al cap quan pensam en un/a psicòpata) demostrava una absència total d'empatia i remordiments, així com un exagerant egocentrisme i egoisme. No perdia mai la rialla -ni en les situacions més adverses- i el seu objectiu únic i vital era la seva pròpia satisfacció personal, molt per damunt tots els altres interessos: de la gent que la estimava, de les recomanacions del metge i... del partit?

La descripció del que veren als U Mangantes dins la trena:

"Todos estaban derrumbados, alguno llorando, otro pasándose las manos por la cabeza, [Miquel Àngel Flaquer] desencajado... pero Nadal sin perder su sonrisa", detalla un peso pesado de UM que ayer pudo hablar con alguno de los detenidos. "De todos ellos, ha sido el más frío, demostraba una frialdad que espanta", remacha sobre Nadal.

Aquest tio fa por, ja fa molt que ho dic. És un splicer!

Fort Knox. Qui no ha sentit a parlar de Fort Knox?.

Allí és on haurien d'anar a tocar un dobler totes aquestes mel.leres de per aquí; Si, ja sé que és molt fàcil ficar a tothom al mateix sac i etiquetar-los de lladres (que és políticament molt incorrecte, com ells) i que no tots els personatges públics que han passat per el martell de la justícia mereixen ser tractats igual o amb el mateix grau de degradació. Ja sé que n'hi ha, inclús dins la justícia, moltes d'injustícies. I ja sé que no és el mateix que tanquin a un veinat o un amic que al secretari de l'ajudant del tinent de batle d'Andratx.

Pero el que tampoc no es pot pretendre és que la gent del carrer, els que just, just sabem que nom tal o qual responsable d'una conselleria determinada, que no sabem ni on són les seus d'aquestes conselleries (i poc que ens importa, en la majoria de casos) i ni, de bon troç, perquè serveixen la majoria d'arees creades per Governs i Consells a l'ombra d'aquest tinglado i que tenen noms impossibles (CITIB, IBIT, CDTIB, CagateloritTIB). Idò el que no podem noltros és destriar si aquell és més bon al.lot, si aquest l'han denunciat "oh, pobret" i no en té cap culpa, si l'altre només va firmar i no sabia el que firmava, si un passava per alla i va comprar on no tocava o si l'altre se'n va anar de putes per Russia i... bè, a aquest si que l'entenem.

I el que no és just és que ara siguin ells les víctimes, que siguin ells els que ara ens mirin amb el cap baix dient: "No ho enteneu, va ser una qüestió tècnica/interna, el responsable no som jo". No, mai entenem rès, som tontitos i voltros molt vius.

Per cert? Quí és el Pulitzer de la policia que posa els noms a les operacions?

No sé si és una mala gamberrada o si a alguna ment preclara d'aquestes que pululen per l'illa se li ha encés la bombilla de molt baix consum, pero no entenc com a algú se li pot ocorre, de la nit al dia, cambiar el sentit de la prioritat al punt negre mes perillós de tota la nostra xarxa de carreteres.

Si, ho heu adivinat, és al pont de la carretera vella d'Alcudia. Ahir dematí, primer dia de curro, ja vaig tenir la primera fregada (que bien empezamos la semanita, vaig pensar). Un puret amb un Escort descapotable (ho heu llegit bé, un Escort descapotable!) se va ficar enmig del pont quan jo hi entrava a 140 Km/h. El resultat va ser la batalla de Braveheart pero en miniatura i motoritzada. Quan les senyals que partíen de darrera els volants no vàren bastar per fer entendre als dos goriles vaig optar per baixar del cotxe i arriscar-me a que l'altre me sortís amb un bate de beisbol, un puny americà o el darrer llibre de na Mª de la Pau Janer.

En la meva bravura, nuu i sense escut, li vaig argumentar (primer me vaig assegurar que era un sesentón sense picadura mortal) que anava equivocat, que jo passava per alla 2 pics cada dia i que ja feia mes de 3 mesos que havien canviat el sentit de la preferència, li va costar pero ho va arribar a assimilar. A la pantera rosa i el seu escort convertible no els hi va quedar mes remei que fer marxa enrera i recular la seva xuleria. L'amo del Golfus, triomfal, va enfilar la montura del seus cavalls i va passar lleuger i cap envant per tirar dret per la recta de la deshumiliació.

Si cada dia hem d'estar amb la mateixa puta comèdia hi aniré un vespre amb un destornillador i cambiaré les coses per deixar-les com estaven.

Una relat d'una anècdota sense importancia per començar l'any laboral actualitzant. Enguany, si la cosa dura, aquest blog cumplirà 5 anyets. Hooray!