
Hey, Ryan, be careful what you shoot at. Most things in here don't react too well to bullets.
dimecres, de setembre 30, 2009

dilluns, de setembre 28, 2009

dijous, de setembre 24, 2009
dimecres, de setembre 23, 2009
Després de molt observar –tampoc fa falta ser massa viu- i d’aguantar cada dematí les mateixes tonteríes crec que puc començar a fer grupets de gent pels seus comentaris al facebook. I pels seus no-comentaris.
A) Los Quejicas. Se queixen del temps, de lo que els hi fa mal, de lo caro que esta el pescado i fins i tot de que el donut del que han berenat era d’ahir. Són la alegria de la huerta en una paraula. Hi ha un subgrup, los quejicas misteriosos, que comencen amb una frase intrigant (Rollo ”Hoy me la ha jugado…” o “A la próxima seràs tu…”) perque la gent li demani i acabin queixant-se, si cal, més energicament que mai. A vegades duen el rollo de llibre de autosuperacion-Bucay: “Se que podré hacerlo!”. Això és que estan de subidón. Són els meus preferits.
B) Los Autobombos (o Los Artistas). Són els qui per una activitat o un altre es dediquen a fer-se propaganda tot el temps, ja sigui perque han tret un disc, perque fan exposicions o perque la seva pradina va macramé com ningú. Linquen videos i crítiques de les seves “obres mestres”, així com de programes on es parli d’ells i de les seves creacions. La foto de perfil de la majoria d'aquest grup és en blanc i negre i/o fumant o mirant cap a un costat.
C) Els Desenfeinats. “Bon dia”, solen dir primer de tot, i després es dediquen o a fer tests i publicar-los (no faria tanta falta) o a jugar a Farmville o altres joquets similars. Dins aquest grup també trobaríem els que conten minut a minut el que van fent (ara me’n vaig a pelar una patata, ara me trec un calcetí, ara me la remén amb dues mans) i se van fent autofotos (si, aquelles on surts amb el braç estirat i cap amunt i amb cara de “m’estic fent una foto a jo mateix: Que no se noti!”). Sempre m’he demanat com poden posar “Dando una vuelta por Jaime III” i poder escriure-ho. Que van, amb el portatil damunt? Amb la Blackberry?
D) Los de las Frases. Hi ha una petita caterva de facebookeros, no molt nombrosa pero molt peculiar, que es dediquen a copiar frases famoses (posau frases famosas al google i tendreu mil webs) i posarles al mur com si fossin seves. Sense entrecomillar i sense anomenar la font. “Nunca olvido una cara, pero en su caso estaré encantado de hacer una excepcion” tots sabem que ho va dir en Groucho Marx no?, idò va per voltros. A meam, que no som purets.
E) Els Tengo una Vida Pública. Sabrem fil per randa lo que han fet aquest cap de setmana i, sobre tot, amb fotos; La hora a la que se vàren beure el primer cubata, a quin bar vàren pixar i que nomia la danesa que li va escopir el xupito a la cara (d’això no hi ha foto justament). Sabem si tenen internet i a quina velocitat, que li ha costat la bombona de butà i fins i tot quina talla empra el butaner de calçons blancs (amb foto de tots dos rient a càmara inclosa). És com si visqués dins el teu ordinador!
F) Los No tot a la vida és el facebook. Aquest gran grup englobaria a la gent que fa linkant cosetes interessants, dient alguna pardaladeta de la actualitat o penjant fotos de les noces de la seva cosina. Son els que menys emprenyen i se nota que no fan feina a una oficina: No estan 24 hores conectats com la majoria dels altres grups.
G) El grup invisible. Si, la gent que tot lo dia mira el facebook (que n’hi ha) i MAI posen rès. Penjen una foto, dues. Un dia comenten alguna cosa amb una frase curta. Pero van de voyeurs de mur en mur i de perfil en perfil a veure que diu aquell o quina pinta feia aquella al bateig del nebot. Son practicament indetectables per radar perquè volen baix, peró hi són.
No cal ni dir que hi ha molts d’altres grups: Professionals de l’informàtica o altres camps, bloggers, periodistes, negocis o empresaris que també es poden seguir pero no donen el joc dels grups, per cert oberts a cualsevol ampliació, que he descrit adalt.
Per cert, els grups, és evident, són -per gracia de Dieu- combinables com el Lego.
Ojo, sempre de bon rollo.
dilluns, de setembre 21, 2009
dijous, de setembre 17, 2009

dimecres, de setembre 16, 2009
dimarts, de setembre 15, 2009
dilluns, de setembre 14, 2009
dijous, de setembre 10, 2009

dimecres, de setembre 09, 2009
Share. Compartir
Un vocable anglés molt emprat, ho sentim quan se parla de terminologia televisiva (entrada de la wiki: http://ca.wikipedia.org/wiki/Share.) i també d'internet i d'arxius: RapidShare vos sonarà, més que rès freaks (és una empresa d’enmagatzament d’arxius, per compartir-los).
S’associa sobre tot al fet de compartir arxius a internet: Jo no me baixo rès il.legal, ho comparteixen amb mi . No deixa de ser curiós que
Pero la paraula share, en un sentit i un significat més enllà del vocabulari anglès bàsic que solíem emprar, la vaig ubicar per primera vegada quant s’usava allò del Time-Sharing. Noltros li deiem taimchering i no sabiem lo que volia dir.
Quant se va regularitzar resulta que en castellà li dien Tiempo compartido (o Multipropiedad) i era aquella història mal entesa i mal duita on llogaves una setmana (o les que volíes), de vacances a l’any i la podíes intercambiar per les propietats que t’oferia la empresa en qüestió. Tenia molts d’emperons pero sobre tot vàren ser les agresives tècniques de venda dels seus comercials (arribaven a guanyar milions en un estiu només fent firmar als incautes Multipropietaris) lo que va fer que la seva fama com a negoci decaigués com els registres interpretatius de Madó Pereta. De fet els comercials “a peu de pista” (els primers que t’enganxaven eren a la platja, tot broncejats) se solíen caracteritzar per la seva "amabilitat desmesurada" (t’empenyíen dins un taxi) i per ser denunciats dia sí i dia també a les autoritats.
Normalment te pagaven el taxi d’anada (en aquest cas a Alcanada) pero no el de tornada si no signaves rès. Per als turistes era una manera de passar el capvespre, i molts encara se n'empanadeixen. Et convidaven a beure i a menjar alguna cosa i t'intentaven minvar les forces i la paciencia a base de tenir-te hores allà passant calor.
Avui encara hi ha una empresa nivell internacional que opera amb una certa importancia -RCI- i tot i que no pareix el blanc de les crítiques més desaforades també reb: http://rciestafadores.mforos.com/. La majoria d’empreses “fantasma” que se vàren aprofitar d’aquesta moda (Moda recordem és alló que te venen/duen/enfitoren/fan comprar, mai el que tu vas a cercar motu propio) i que re-veníen les mateixes setmanes i/o se piraven amb la pasta, surten ben retratades a ls milers de foros i webs que hi ha per denunciar aquesta pràctica. Provau a posar Timo Multitpropiedad al google i voreu.
A noltros mos agradava molt anar al Garden Lago (gestionat per RCI) o a Alcanada a beure coca cola gratis i a menjar sandvitxos baraters. Ja que teníem un colega que hi feia de cambrer. La xuleria dels venedors (alemanys i italians la majoria) no presagiava rès de bó.
Una bona idea mal aprofitada i un mal ús d’una paraula, compartir, amb un significat tan important.
Esgarrifants històries d’estafes en massa. No empatitzis molt que no riuràs.
http://www.afectadosmultipropiedad.com/
http://www.elconfidencial.com/ocio/indice.asp?id=380
I el reportatge de El Pais per donar un empaque seriós al post
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/timo/vacaciones/lujo/elpepusoc/20070720elpepisoc_3/Tes
dimarts, de setembre 08, 2009

dilluns, de setembre 07, 2009

dijous, de setembre 03, 2009
SCRIBE MUNDO DE PAPEL from ladies on Vimeo.
dimecres, de setembre 02, 2009
dimarts, de setembre 01, 2009


