Ay que aixó s'acosta.

A vegades hem parlat de que t'afecta més una petita desgracia domèstica que una a gran escala pero llunyana. Avui ambdues s'han combinat i mos han encollit el cor. Fins ara aixó del terrorisme era alló que pasava entre Espanya i Euskadi, els seus lios, els seus problemes. Allà enfora, per la península.

Ara sentim l'olor de la pólvora ben aprop, podem notar la calentor de la explosió i podem ensumar els cossos dels dos policies mutilats.

Ens pensavem que la nostra illa ens protegia, ens salvaguardava d'aquestes històries pel fet precís que tant de pics ens fot, la insularitat. La famosa insularitat que feia impensable cometre un atemptat per la impossibilitat de fogir. Idó de cop i vola aquesta sensació de seguretat s'ha esvait. Ha fuit. Som com els altres, com si a n'Asterix se li acabés la poció màgica just devant un batalló de soldats romans emprenyats. Estam indefensos.

La temporada turística, la que va començar amb en Nadal promocionant la illa i perdent a Rolad Garros a l'hora, (ja no presagiava rès de bó) malferida per diverses circumstancies, acaba de donar el darrer alé. S'havia de recuperar a base de reserves de darrera hora, just les que ara ja no se faran. Sense comptar les anulacions. M'acaben de comentar desde una agencia que reben una cridada darrera l'altres desde el país emisor demanat que ha passat. Ja estam al nivell dels països més poc segurs. Ha bastat una bomba.

No és el primer pic que parlam dels Hoygan per aqui i permi no serà el darrer. No he pogut evitar penjar aquest comentari que ahir vaig llegir al Marca. (Cau de cutura, diplomàcia i educació dit sigui de passada). A més pareix que vol arreglar, d'una tacada, el tema nacionalista i lingüistic amb ú:

"a pemimsula tu o eres de las ilas o inbecil eso de catulaña si los primeos en llamar a los pañoles esetarios o godos son los catalufos o los isleñs venga ya de decir tonterias hombre"

Vos jur que talment l'he copiat, ni una coma més ni una manco.

Remember 2008: Roof's trovador.

Quin bon karma que diuen/duen per allà.

Aquest cap de setmana a veure si duim una camareta. Amb el mòbil no en faig desde el dia de les eleccions i la foto és de'n Martí menjant un bocata al es 5. Entenc el vostre poc interés per tan magnànime imatge.

Aquesta setmana duim un bon ritmet i la cosa s'encén fort a partir d'avui que, a més a més, és l'aniversari del diseny-català aquest del programa de festes de la Patrona, un programa, tot s'ha de dir, correctíssim, profesional i funcional. Com l'excel.

Esper no fer por com l'any passat, on tal dia com avui vàrem acabar demanant l'hora. Pero mai se sap.

Canviant de tema; Els madridistes estàn com aquell qui veu caure un coet.

No saben molt bé que passarà amb el seu equip ja que, passada la euforia de les presentacions, el seu joc encara és de pati d'escola. A més la presentació de n'Zlatan no fa mes que augmentar aquesta sensació del qui espera alguna cosa bona mentres li desenboliquen el paquet i duu més paper del que s'esperaven.

I la pregunta del milió. Qui serà el primer en dur posada una màscara anti-gripe A per Pollença? No són pocs els rumors que diuen que ja hi ha algún infectat/da. Noltros per si de cas no deixam entrar a ningú que faci atxems. "Es que és l'aire acondicionat", i una merda!. Defora avial!

Avui he penjat la meva primera noticia a Meneame.net ...i ja te 2 meneos!! ole, ole!!

Quin intringulis tu.

http://meneame.net/story/planificar-vacaciones-traves-internet-puede-suponer-ahorro-30

Ahir, a Can Marco, se'n va organitzar un de bó de debat.

Segle XXI, capvespre pollencí, Birres fresques en mà, alguna pizza per picar i molta calor. Els contrincants damunt la pista: Angel, Felip, Tomeu, Joan, Marco i Pep. (En Toni només mirava). A grito pelao. No diré llintages ni mal noms perque la situació es pot repetir en qualsevol part i amb diferents contribuïdors. De fet a un foro d'internet és on primer vaig llegir sobre aquesta diatriba, lo que passa és que no hi havia paulaner fresquetes.

La pregunta que flotava –dissimulada amb qüestions tècniques d'alguns envers els esportistes espanyols i les exlicacions històriques sobre els atletes estrangers- és: Perquè la gent, quant parla sobre els esportistes d'èxit espanyols, no ho fa inflada d'orgull, com a molts altres països, si no amb un resquemor i antipatia més que evidets? Es pot confondre amb la pregunta: Perquè tot lo de fora és millor? (i així ho trobam). Crec no hi ha una resposta sino vàries i algunes piquen més que d'altres.

És evident que l'espanyolito medio no esta acostumat a guanyar -i parlam d'esports sempre-; Les seleccions mai han fet grans coses, a nivel individual cap heroi, des i ara despuntava algún fenómen (Santana, Bahamontes, inclús en Ballesteros) peró no eren més que flors d'un dia, la cosa, en general, no rutllava. A més américa (oh, els ídols) i Rússia controlaven el cotarro i, noltros, a través de la propaganda que ens arribava de Hollywood, començaven a ser conscients de que aquesta costum se convertia en Norma. La Norma de que els americans (alemans inclús, russos com he dit etc.) eren superiors. Si parlam de futbol Brasil, Argentina, Italia, Anglaterra i Alemanya, no hi ha més.

Que ha passat? Que els espanyolitos s'han detxontit, han sortit de l'ou, han vist món, han aprés i han començat a guanyar. I, como no podia ser d'altre manera, ha sortit la vella amiga, la enveja. Enveja pel veï que ho fa millor. Perquè el veï és espanyol, i en Magic Johnson no. I si un espanyol ho fà, jo també ho he de poder fer.

O sigui, que a nivell general, pareix que és la enveja la culpable de que els nostres deportistes tenguin més detractors quant guanyen que quant perden. O no?

Quant començam amb localismes, l'exemple del debat d'ahir és molt clar, surt l'altre gran explicació: Espanya no mos representa. I jo crec que la cosa va un poc per aquí també. Si un esportista de Badajoz guanya un Tour molt bé. Peró si el guanya en Cipollini o n’Schlek –per dir algú- també molt bé. Crec que hi ha massa desequilibris de caire polític i cultural com perquè ara haguem d'anar darrera la bandera espanyola recorrent circuits, estadis, pistes de tenis i piscines olímpiques.

Que n’hi ha que ho faràn? Sí. Inclús,com ahir, defensaràn a mort en Lorenzo perque és espanyol, i diràn que és millor que en Rossi (ho veis com no estan acostumats a guanyar?) i també diràn que els arbrits li llevaren la medalla a na Gemma Mengual, inclús que els hi manipularen els cotxes a en Carlos Sainz i en Fernando Alonso. I aquí la tercera visió de desencumbre: No hi ha autocrítica ni nivell mig; I aquí la gran culpable és la premsa esportiva. Un dia estàn a dalt de tot i són el millors, i en 24 hores son una puta merda i uns traïdors a la causa. I la gent darrera com a menets. Opinant el que ens fan opinar i pegant-se d’osties per veure qui és el primer a comentar a les notices del Marca. A vegades, vist d’enfora, tot fa unes bones rialles. O no.

Vos recoman passar un capvespre per Can Marco. Mos ha promés que posarà aire acondicionat, perque la calor, com veis, fa dir mots de dois. La Foto? Envidia!

Avui pica...

From lost to the river.

Això és lo que penses moltes vegades quant veus com la gent se tira a la piscina. Sense flotador ni manguitos.

Sense ànims de criticar, sense voler fer gens de sang, i ja que aquest espai egoïsta tant serveix per fer-se ressó d'alló que omple el meu temps com, per exemple, comentar les notícies fresques del dia, entre altres utilitats (pareix una navaja suiza tu), avui, per variar, farem una crítica culinaria. Olé.

Ahir vàrem anar a sopar al nou (vuit) restaurant de Plaça. El número 8. Com que aixó és una crítica constructiva, lo primer que vull deixar clar és que no parlam del Número 8 perque agradés més o manco ni perque hi anassim ahir (bé, sí, aixó sí.). És un fet completament aleatori i que no respòn, com qüasi rès lo que surt del meu ser, a una programació previa ni té cap llògica causa-efecte.

L’entorn, en principi i començam, és de lo més agradable. La plaça en tot el seu esplendor (un poc estrets, aixó sí) i amb una comoditat relativament alta.

Currat com si fos un restaurant, roba blanca a les taules, torcaboques imitació de tela molt resistents i la cristaleria i vaixelles adequades. Demanam unes birres, amb un poc de pena per arribar, les duen. Paulaner mal bocada, amb gens d’escuma. Error greu. Demanam per menjar. El Carpaccio és de lo més normalet. Les birres segueixen arriban amb no poca lentitut. A tot aixó l’amo ja mos havia saludat, amb la fredor que caracteritza aquests fets quan els fas per que no te queda més remei pero amb la obligatorietat del qui ha de vendre una moto (l’idioma també és un handicap). De totes formes s’agraeix. A molts de llocs l’amo no fa ni acte de presència.

De segon, per dir-ho d’alguna manera, demanam hamburgueses. Hamburgueses d’aquestes de 10 euros, no qualsevols. T’esperes la madre del cordero. Patates palla amb allets, verduretes torrades, salses exòtiques, una cubana que te venti...

Per desgràcia rès d’aixó acompanyava al nostre tròs de carn torrada més americana. La part interior i suculenta, el tros de carnota en sí, estava bé. Un poc cruet ja que era 100% ternera i un poc gruixadeta. El pa fred, sense torrar, tret de la bossa de Bimbo directament. 10 euros, remember. Per acompanyar, apart de la fredor banyada dels meus calçotets després de que en Jamiro me tirés la birra pel damunt, un grapat de patates Mcain de lo més estàndar. Poca cosa per ara. El servei seguia amb correcció i lentitut, pero tampoc extrema, perdonable en un negoci que acaba d’obrir.

Les postres se nota que són el seu fort. Totes les tartes molt guiris i molt el.laborades –las ha hecho mi mujer, mos subratllà l’amo, com si aixó vos garantia de qüalitat, i ho sol esser-. Copa de gelat de nom impronunciable que en mans de na Margalida no va tocar voreres, tartes de xocolata i pastanaga amb densitat alemana i pastissets amb formes oníriques trets de la orgia eyeswideshut de l’hotel de la campinya anglesa a la que anarem a follar la setmana pasada. Molt, molt currades les darreríes.

Per acabar un xupito del nostre brebatge preferit. Calent. Dia 22 de Juliol no te poden servir un Jäger calent, por dios!

La dolorosa: 20 per cap. Alerta que mos vàrem fotre 13 Paulaners. Així i tot, la relació Q/P no fa llarg.

No sé si tornarem ja que ara corren temps de recerca de chollazos. Ja ho vorem.

Una altra reflexió d'hora-xubec: Perquè ara tots els garitos els hi posen noms de números? 1516, 1440, 1916, 8, Hotel 3... és una profecia, puta vagueria i li posen el numero del carrer o es que és guai?

Mass-beach

Ningún torero sin cornada! ...idò sí, supós que la diferència entre els qui aixó de las corridas els hi agrada i els qui no és precisament el nivell de pena que te fa un torero corneao. A mí no me'n fan gens ni una mica.

No és que no respecti la festa, la tradició i tota la mandanga. No som ningú per carregar-me una de les més arrelades celebracions de l'estranger, pero com a lluita desigual, quant el petit (en aquest cas per indefens i putejat, no per pès) guanya, com un Goliat ferit contra un David dopat, m'invaeix una certa sensació d'alegria, de lleugeresa.

Alerta, en aquesta lluita desigual home-animal no hi hem d'incloure el fet de que un cà rater et mossegi pel carrer. La lluita ha de ser del tot glamourosa i, com un fervent Coliseu Romà, els crits de pànic del club de fans del mataor allà congregats han de elevar el fet a proesa animal. Quant un animal domèstic (la paraula en sí ja ha rebaixat a zero el glamour que tenia la gesta) et mossega el que te queda és anar-te'n corrensos i mirar de no caure amb la próxima merdeta que aquests simpàtics animals i els seus amos de còmplices mos regalen dia a dia.

El món animal passat pel sedàs humà, tota una curiositat... animal. Un altre dia parlarem de ocells dins gàbies o de peixos dins peixeres. O de cans dins pisos de 60 m2.

Aquest cap de setmana tan intens mereix un post per acabar de fer es fetge

Fotos xules de diaris Americans. Les del Boston Globe dedicades a San Fermin (de la que he agafat la d'adalt) i aqui una galeria del Washigton Post, concretament la del tema lunar, tant de moda aquests díes: Me and the moon.

I moltes mes fotos al Boston Globe: The Big Picture.

Au a xalar!

I per dir "fins dilluns" i anar a cumplir amb el dret de tothom avui vespre: Votar, i amb el deure: Engatar-se, vos deix amb un trailer d'una d'aquestes pelis que pareix que donaràn per parlar. Darrera hi ha en Peter Jackson, casi rès diu es diari.

Discrict 9.

Una d'aquestes webs per curiosejar una mica i perdre el temps si la teva connexió ho permet. Fotos amb resolucions de tal tamany que permeten zooms voyeuristes. La finestra indiscreta desde el teu ordinador. Descobriràs a la veinadeta?

links:

http://www.gigapan.org/

i lo millor...la formigueta gegant

Navegant per la web vaig trobar a l’hemeroteca de El Pais una noticia d'aquestes que penses "No pot ser".

La gent sol anar de lliberal amb el tema de la homosexualitat. Tots en coneixem algún i tots més o manco feim les mateixes brometes. Brometes que quan la cosa se posa seria mos surt el ramalazo modern i solidari i aquí s’acaba la cosa.

Ara que el que opinam devant la gent, com sempre, pot ser molt diferent de portes endins. Molta és la penya que si li dius: Pero i si el teu fill te surt maricon que? La cara que posen dona totes les repostes. I aquests lliberals de cop i volta son lo més carca del món: No vol dir que, que, que, que al meu fill li passi i, i, i, ...ell és molt home!. No passa rès. Te fogirà. És una qüestió cultural. De incultura més bé.

La cosa fotuda de veres és que n’hi ha que ni devant la gent dissimulen. Aquest fill de puta del relat següent -per cert molt ben contat- encara n’estava orgullós. El Pais. 6/7/08:

Encontrar sitio en la sidrería Casa Parrondo, a dos pasos de la plaza de Callao, es harto difícil. El lugar está siempre a rebosar y su dueño, Nicolás Parrondo, es conocido en Madrid, además de por sus tapas, por su bigote quijotesco. Por eso A. V., de 28 años, y B. C., de 35 años, eligieron la sidrería la noche del pasado martes para tomar unas cañas. Despedían a Ann, una amiga de ambas, que se iba a Suiza. Pero en menos de media hora, y al grito de "¡basura, este bar no es para vosotras!", el dueño las echó, según aseguran. "Lo único que hicimos fue darnos un beso", dice A. V. Parrondo las acusa de exhibir un pecho y consumir estupefacientes.

"Estábamos sentadas la una frente a la otra, pero como me caía sidra cada vez que alguien usaba el escanciador, me senté al lado de Ann", cuenta A. V., tres días después de lo ocurrido. Fue entonces cuando la mujer suiza, que la tenía cogida por la cintura, la besó en la mejilla, primero, y en la boca, después. "Pero fue sólo un pico", repite, junto a B. C., su novia. Ann había sido pareja de A. V.

Entonces, siempre según su versión, se acercó un camarero y les pidió que dejaran de besarse, que el local era "para consumir y no para esas cosas". Ellas decidieron acabarse las cañas y la botella de sidra e irse, pero antes pidieron la hoja de reclamaciones. "Nos dijeron que no tenían y, ante mi insistencia, nos quitaron las consumiciones, que aún no habíamos acabado, y nos dijeron que nos fuéramos de malos modos", asegura A. V. Como seguía reclamando la hoja, salió el dueño y supuestamente empezó a chillar: "¡Fuera de aquí! ¡Guarras! ¡Basura! ¡Éste no es un sitio para vosotras!".

B. C., que llegó al local donde la esperaban A. V. y Ann con la pelea ya montada, entró y pidió de nuevo la hoja de reclamaciones, que también le negaron. "Le dije que estaba en mi derecho y que no me iba a mover hasta que me la dieran". A lo que Parrondo, según B. C., respondió: "Tú no tienes ningún derecho, puta. Lo que te pasa es que no has conocido nunca una buena polla". Parrondo lo niega.

Dos testigos, que no tienen ninguna relación ni con las mujeres, ni con el dueño de la sidrería, aseguran que el hombre las echó del bar por lesbianas. "Fue indignante. Les dijo todo tipo de insultos, que eran unas asquerosas, unas guarras, que eran basura...", explica Esther Casado, de 35 años. Cuenta que Parrondo "se encaró con ellas, con la cara pegada a una de las chicas" y les chilló. "Fue una situación muy desagradable e injusta, por eso me fui", añade.

Jesús Aranda, granadino de 30 años, había ido con unos familiares a tomar algo. "Un camarero les retiró la bebida de la mesa y les dijo que el local no era para ellas", recuerda. Según él, una de las chicas insultó también a Parrondo: "Le llamó facha y me parece totalmente justificado, porque el hombre hasta les levantó la mano". Asegura que en ningún momento de la discusión Parrondo hizo referencia a que estuvieran consumiendo drogas en el local.

Pero el dueño de la sidrería se acoge a otra versión. "Se sacaron una teta. Por eso les pedí que se fueran", repite. "[La sidrería] es mi casa y se tienen que respetar unas normas", insiste. Para demostrar que no fue una cuestión de discriminación sexual esgrime que "una vez" tuvo un "camarero maricón, que era muy bueno". Y vuelve sobre la idea del pecho descubierto.

Pero cuando se le sugiere que es poco improbable que alguien hiciera eso en un local público, atestado, añade otro motivo: "¡Fumaban porros!". Al conocer que A. V. y B. C. fuman tabaco sin filtro, que se tiene que liar, pero que no contiene drogas, añade otro más: "¡Y cocaína! ¡Me dejaron la tapa del lavabo llena de droga!". Las dos mujeres niegan rotundamente que consuman drogas.

A B. C. y A. V., pareja desde hace tres años, jamás les había pasado nada parecido. Habían ido antes a Casa Parrondo y no habían tenido problemas. El martes tuvieron que llamar a la Policía Municipal para conseguir la hoja de reclamaciones. Según una portavoz del local, ése es el proceder normal: "No las damos hasta que viene la policía porque si no, imagínate, pondrían reclamaciones por cualquier cosa". La Ley de Espectáculos Públicos de 1997 obliga a los locales a entregar la hoja de reclamaciones en el momento en que se pida. Y sin recurrir a la Policía Municipal.

(Foto den Biel Perelló)

Males notícies per l'ecologisme. Avui, quan tot es redueix a política -i la política no entén de consciències- l'entorn, la natura, Mallorca en una paraula, han sofert un altra bufetada. La zona amb més biodiversitat de Balears en perill per 4 pijos que volen anar a jugar a la gespa amb les seves pilotetes.

El Camp de Golf de Son Bosc té llum verda (irònic no?).

La noticia al Diario de Mallorca.

Ahir vaig mirar un telediario, el de la 1 concretament. El clàssic. Per lo que sé totes les cadenes en tenen un d'informatiu. Unes més bò i unes més morbós, segons he llegit.

El cas es que feia molt que no mirava un informatiu. No m'agrada massa el format. El trob molt anticuat. Una dona o un home correctament neutres i vestits per anar a noces devant una pantalla, que te van contant tot el que ha passat pel món. Si una noticia no t'interessa t'has de quedar 5 o 10 minuts de rellotge esperant a que passin a l'altre. Conexions en directe, minireportatges, a vegades opinions de la gent del carrer, gràfics, comparatius i més comèdia.

No és que no m'interessi el que passa, peró és molt millor, per jo, la premsa escrita o el seu equivalent on-line. En primer lloc si una noticia no t'interessa la passes i punt. I si, per una altra part, una te interessa molt (la tipica frikada que els telediaris passen de llís) t'hi pots posar a investigar i llegir molt més, i aquí ja ets tú que te montes el "telediario". La senyora aquella ja no hi és i ningú te despista (alguna foto o gràfic que tú voluntariament obris com a molt).

I una altra cosa que ens estalviem és el vocabulari. Si un diari, després dels titulars, entra en tecnicismes, per exemple i per desgracia de moda, de caire legal -Que si prevaricación, que si cohecho-, simplement ho obvíes i ja esta. (aixó també es pot aplicar als articles d'opinió). Pero que la presentadora de turno comenci amb tota aquesta caterva de paraules que no entén ni ella, i pretenguin que l'especador estigui atent, és com demanar-li a un universitari que no s'adormi a una classe a les 15:00.

Si després de tot un noticiari, algú és capaç de destriar entre la herba i treure alguna conclusió, un 10. Jo m'estim més la negrita dels titulars de premsa.

Un monóleg den Woody Allen. Tenia 30 anys. Tot un plaer.

Gràcies a Menéame he trobat i vos adjunt, mentres funcionin, el llistat dels 25 sites on es poden veure pel.lícules en castellà i subtitulades en V.O.

A veure cine!

Mirau les observacions dels foros... N'hi ha un que se queixa de que Clerks "se ve en blanco y negro"! i un altre que diu "No esta mal para los niños".

Ja diuen "más vale callar y parecer tonto que abrir la boca y confirmarlo".

En Han Solo o n'Indiana Jones?. Qui t'hagués agradat ser? Professor de dia, aventurero de noche, obsesionat amb les relíquies i en que son pare li faci cas? O un gamberro espacial famellut i més xulo que un 8 que navega amb una especie d''Aston Martin de la postguerra nuclear?

Avui tots dos tornen vells de la mà del seu interpret més conegut a la gran pantalla. En Harrison Ford se fa gran, i noltros darrera ell.

Perque rebem cada dia newsletter (spam qüasi bé diria jo) de totes i cada una de les empreses o terceres on hem deixat el nostre e-mail (perque no mos ha quedat més remei) i no rebem mai informació de les entitats públiques?

Ahir en parlavem. Els ajuntaments, tan moderns se pensen ser, es podríen preocupar de tenir una base de dades d’e-mails de la seva població i encarregar-se d'enviar-lis tota la informació del poble. Concerts, exposicions, mercats. Una agenda cultural i altra informació útil (carrers tancats per obres, canvis d’horaris o d'ubicació d'oficines municipals, festes, platges tancades pel mal temps...). I no haver de gastar, per exemple, les tonelades de paper que es gasten en posters i folletons que qüasi bé ningú es mira i que només importaria es penjessin allà on fos requerit.

S'hauria d'acabar aixó de fer un programa de festes en paper. El qui en vulgui un que el vagi a cercar a l’ajuntament. La informació t’arriba a ca teva on line, t’ho llegeixes tranquilament i a més a més opines i llegeixes la opinió dels demés. Linques i t’informes de tot assegut a la teva cadira, i a més mos estalviem el cost del paper, tant desde el punt de vista ecològic –sobre tot- com des del punt de vista económic, sense contar la brutor i el que costa retirar-los quant passen les festes.

Amb que que s’estalviaríen podríen fer una Base de dades i una web -alerta que s'ha de mantenir, que cadàvers ja n'hi ha massa per la www- que seria la enveja de tots el pobles. A més es podrien retro-alimetar d’altres webs ja existents. Cultura Pollença o Vine de festa per dir-ne algunes.

La maniobra seria tan senzilla com anar a la web de l’ajuntament, donar-se d’alta i ja està. Igual que hem fet amb Vodafone, la Banca march o Gesa. Jo ja no reb cap carta. Que vols un rebut? Vas al backoffice i te’l baixes.

Les administracions municipals, en aquest sentit (i en altres que ara no comentarem) van molt pel darrere de la empresa privada. Perque els ajuntaments no tenen un blog on escoltar les queixes dels veïns? On és la web 2.0 municipal? Perquè aquests paripés de les reunions mig secretes al Club i dels BOE’s penjats no sé on?

Les coses clares i la gent informada. I que no me venguin amb el rollo de “si no t’has enterat és perque no has volgut”. Aixó ja no va així. Llums aturats i cervells apagats ja n’hi ha hagut abastament. Ara t’has d’enterar si o sí. I si no hi estàs, la culpa és de l’emisor, mai del receptor.

Au idó dues xorradetes per despedir la setmaneta. Spreadheads... Pot fer més oi el ketchup? La resposta, com sempre, és sí.

El video de la publicitat. Lo que no inventin els putes yankis.

I el video que me va mostrar en Ramón ahir. No he estat tranquil fins que l'he trobat. Jo crec que és un fake. O és un enano o hi ha truco. Aixó estaria censurat. I més essent xinorris.

Coles per entrar al cinema, coles a la seguretat social i a hisenda, coles per comprar carn o per pagar al super. Coles als bars i a les discoteques. Coles als bancs per accedir als teus propis doblers, coles amb el cotxe per tot on vas i coles a la Opera de Viena. Coles, coles i més coles. Quin puta invent aixó de les coles.

Mai entendré com la gent se pot passar una hora (o més) fent cola a la porta d'una discoteca. Vés on sigui!, el teu temps és molt més important que entrar dins aquest lloc.

Mos han educat en el "colisme" més absurd i no entenem la vida sense coles: Una filera més o manco ordenada de gent que ha d'arribar a un lloc, on, la majoria de pics, li tocarà pagar. Un dia vaig llegir a un blog, no m'enrecord quin, que els empleats de l'Apple Store de no sé quina ciutat americana, als joves que feien cola desde feia hores per comprar el primer Iphone (No he dit que totes les coles fossin necessaries) els hi duien cafès i aigua, a part de registres i papeleo perquè en entrar les gestions fossin més àgils.

No sé fins a quin punt és rentable posar gent per atendre als que esperen pero seria un món molt més amable i carinyós si, als que -per algún motiu que intentaré no repetir- ens toca fer cola, se'ns tengués una respecte i un detall. Un tranquilos que ya falta menos per megafonia, un que dia más bonito hace, ahora mismo pararà de llover yalovereis. No sé, vida. La cola, apart del fet d'haver d'estar dret molt més temps del que estas disposat a regalar, té un futur fosc, poc clar. No saps que passarà en arribar. I si te falta un paper? I si no duus el Dni? I si els ordinadors s'han penjat (I no poden fer rès eh!, ni un boli ni un paper queda ja). I si entradas agotadas?. I s'hi mentres feies la cola un viu t'ha pentinat la cartera i no pots pagar l'entrada de Ice Age 2?. Aixó sí que seria es colmo!.

No sé si empleau el navegador de Google, el Chrome, pero va de puta mare. La bona noticia es que ara Google se vol xulear Microsoft amb un sistema operatiu complet, fet a partir del Chrome. Vist que el Vista és una puta merda i que el Windows 7 encara no ha sortit de l'ou, crec que no han pogut triar millor moment.

La noticia al New York Times i al blog de google.

Pels cansats de la hegemonia den Bill Gates i no volen ser uns snobs Appleleros (com si Google fossin un morts de fam, peró bé).

No feia falta que, després d'un any sense guanyar rès (tampoc és tant) deixàs de ser un equip -o un club- de futbol i es convertís en una espècie d'empresa d'aquestes que organitzen festes i presentacions de gent important, talment com si fos el grup Trui, que tant te duen a na Malena Gracia a inaugurar un Chill out a Eivissa com t'organitzen una comunió amb Cucorba.

L'equip de la capital d'Espanya es dedica a dur gent a un lloc i a posar-lis música, focs, renou i un homomet enmig que toca una pilota i es fa fotos amb un altre homonet amb ulleres. Suposam, o mos fan creure, que després aquesta gent han de fer la seva feina peró, i les estrelles se despisten aviat, s'espera molt més d'ells després d'aquests shows. Si per desembre no van numero 1 de tot en Pellegrini ja pot anar a firmar la cartilla des paro.

Aquest blog, agorero botxí den Rafa Nadal, se congratula de que el revés més fí de la història sigui un altre pic numero 1. Inclús quant era numero 2, era el millor. Me sap greu per en Rafa perque és paisà pero no m'acab de veure massa identificat amb ell: De dretes, del Madrid, serio com una patata. No es que en Federer sigui la fiesta padre, peró tampoc t'ho esperes d'n Suís. Bé, i d'un mallorqui tampoc.

Tenim fama de gent seria. Inclús antipàtica. Tancada. Aqui cal aplicar el tòpic: "Es que no mos coneixen". Quina excusa. Poc a poc les coses canvíen, hem descobert els avions i mos hem aventurat més enllà de sa roqueta. Un grup de mallorquins de viatge se'l coneix tot d'una dins un restaurant. Són els que, després de foter-se un sopar de 70 euros per persona, encara surt un i diu: "Si, molt bò, pero com un pa amb oli no hi ha rès!". I el altres: "Si, si, és lo més gran, jo en sop cada dia.. bla, bla, bla...". Aixó és caràcter? No tenim autocrítica, no suportam que venguin de defora a dir-mos el que hem de fer (i és de cada vegada més necessari) i a més mos creim que hem inventat els hotels i el negoci de hosteleria. Som la ostia. Aixó sí, amb discreció.

Ladys and Gentlemen.... Sant Joan.

Si algú se sent ofés que ho digui... i m'enriuré d'ell