Hey, Ryan, be careful what you shoot at. Most things in here don't react too well to bullets.
dijous, de juliol 30, 2009
dimarts, de juliol 28, 2009
dilluns, de juliol 27, 2009
divendres, de juliol 24, 2009

Ahir, a Can Marco, se'n va organitzar un de bó de debat.
Segle XXI, capvespre pollencí, Birres fresques en mà, alguna pizza per picar i molta calor. Els contrincants damunt la pista: Angel, Felip, Tomeu, Joan, Marco i Pep. (En Toni només mirava). A grito pelao. No diré llintages ni mal noms perque la situació es pot repetir en qualsevol part i amb diferents contribuïdors. De fet a un foro d'internet és on primer vaig llegir sobre aquesta diatriba, lo que passa és que no hi havia paulaner fresquetes.
La pregunta que flotava –dissimulada amb qüestions tècniques d'alguns envers els esportistes espanyols i les exlicacions històriques sobre els atletes estrangers- és: Perquè la gent, quant parla sobre els esportistes d'èxit espanyols, no ho fa inflada d'orgull, com a molts altres països, si no amb un resquemor i antipatia més que evidets? Es pot confondre amb la pregunta: Perquè tot lo de fora és millor? (i així ho trobam). Crec no hi ha una resposta sino vàries i algunes piquen més que d'altres.
És evident que l'espanyolito medio no esta acostumat a guanyar -i parlam d'esports sempre-; Les seleccions mai han fet grans coses, a nivel individual cap heroi, des i ara despuntava algún fenómen (Santana, Bahamontes, inclús en Ballesteros) peró no eren més que flors d'un dia, la cosa, en general, no rutllava. A més américa (oh, els ídols) i Rússia controlaven el cotarro i, noltros, a través de la propaganda que ens arribava de Hollywood, començaven a ser conscients de que aquesta costum se convertia en Norma. La Norma de que els americans (alemans inclús, russos com he dit etc.) eren superiors. Si parlam de futbol Brasil, Argentina, Italia, Anglaterra i Alemanya, no hi ha més.
Que ha passat? Que els espanyolitos s'han detxontit, han sortit de l'ou, han vist món, han aprés i han començat a guanyar. I, como no podia ser d'altre manera, ha sortit la vella amiga,
O sigui, que a nivell general, pareix que és la enveja la culpable de que els nostres deportistes tenguin més detractors quant guanyen que quant perden. O no?
Quant començam amb localismes, l'exemple del debat d'ahir és molt clar, surt l'altre gran explicació: Espanya no mos representa. I jo crec que la cosa va un poc per aquí també. Si un esportista de Badajoz guanya un Tour molt bé. Peró si el guanya en Cipollini o n’Schlek –per dir algú- també molt bé. Crec que hi ha massa desequilibris de caire polític i cultural com perquè ara haguem d'anar darrera la bandera espanyola recorrent circuits, estadis, pistes de tenis i piscines olímpiques.
Que n’hi ha que ho faràn? Sí. Inclús,com ahir, defensaràn a mort en Lorenzo perque és espanyol, i diràn que és millor que en Rossi (ho veis com no estan acostumats a guanyar?) i també diràn que els arbrits li llevaren la medalla a na Gemma Mengual, inclús que els hi manipularen els cotxes a en Carlos Sainz i en Fernando Alonso. I aquí la tercera visió de desencumbre: No hi ha autocrítica ni nivell mig; I aquí la gran culpable és la premsa esportiva. Un dia estàn a dalt de tot i són el millors, i en 24 hores son una puta merda i uns traïdors a
Vos recoman passar un capvespre per Can Marco. Mos ha promés que posarà aire acondicionat, perque la calor, com veis, fa dir mots de dois. La Foto? Envidia!
dijous, de juliol 23, 2009
dimecres, de juliol 22, 2009
From lost to the river.
Això és lo que penses moltes vegades quant veus com la gent se tira a
Sense ànims de criticar, sense voler fer gens de sang, i ja que aquest espai egoïsta tant serveix per fer-se ressó d'alló que omple el meu temps com, per exemple, comentar les notícies fresques del dia, entre altres utilitats (pareix una navaja suiza tu), avui, per variar, farem una crítica culinaria. Olé.
Ahir vàrem anar a sopar al nou (vuit) restaurant de Plaça. El número 8. Com que aixó és una crítica constructiva, lo primer que vull deixar clar és que no parlam del Número 8 perque agradés més o manco ni perque hi anassim ahir (bé, sí, aixó sí.). És un fet completament aleatori i que no respòn, com qüasi rès lo que surt del meu ser, a una programació previa ni té cap llògica causa-efecte.
L’entorn, en principi i començam, és de lo més agradable. La plaça en tot el seu esplendor (un poc estrets, aixó sí) i amb una comoditat relativament alta.
Currat com si fos un restaurant, roba blanca a les taules, torcaboques imitació de tela molt resistents i la cristaleria i vaixelles adequades. Demanam unes birres, amb un poc de pena per arribar, les duen. Paulaner mal bocada, amb gens d’escuma. Error greu. Demanam per menjar. El Carpaccio és de lo més normalet. Les birres segueixen arriban amb no poca lentitut. A tot aixó l’amo ja mos havia saludat, amb la fredor que caracteritza aquests fets quan els fas per que no te queda més remei pero amb la obligatorietat del qui ha de vendre una moto (l’idioma també és un handicap). De totes formes s’agraeix. A molts de llocs l’amo no fa ni acte de presència.
De segon, per dir-ho d’alguna manera, demanam hamburgueses. Hamburgueses d’aquestes de 10 euros, no qualsevols. T’esperes la madre del cordero. Patates palla amb allets, verduretes torrades, salses exòtiques, una cubana que te venti...
Per desgràcia rès d’aixó acompanyava al nostre tròs de carn torrada més americana. La part interior i suculenta, el tros de carnota en sí, estava bé. Un poc cruet ja que era 100% ternera i un poc gruixadeta. El pa fred, sense torrar, tret de la bossa de Bimbo directament. 10 euros, remember. Per acompanyar, apart de la fredor banyada dels meus calçotets després de que en Jamiro me tirés la birra pel damunt, un grapat de patates Mcain de lo més estàndar. Poca cosa per ara. El servei seguia amb correcció i lentitut, pero tampoc extrema, perdonable en un negoci que acaba d’obrir.
Les postres se nota que són el seu fort. Totes les tartes molt guiris i molt el.laborades –las ha hecho mi mujer, mos subratllà l’amo, com si aixó vos garantia de qüalitat, i ho sol esser-. Copa de gelat de nom impronunciable que en mans de na Margalida no va tocar voreres, tartes de xocolata i pastanaga amb densitat alemana i pastissets amb formes oníriques trets de la orgia eyeswideshut de l’hotel de la campinya anglesa a la que anarem a follar la setmana pasada. Molt, molt currades les darreríes.
Per acabar un xupito del nostre brebatge preferit. Calent. Dia 22 de Juliol no te poden servir un Jäger calent, por dios!
La dolorosa: 20 per cap. Alerta que mos vàrem fotre 13 Paulaners. Així i tot,
No sé si tornarem ja que ara corren temps de recerca de chollazos. Ja ho vorem.
Una altra reflexió d'hora-xubec: Perquè ara tots els garitos els hi posen noms de números? 1516, 1440, 1916, 8, Hotel 3... és una profecia, puta vagueria i li posen el numero del carrer o es que és guai?
dimarts, de juliol 21, 2009

dilluns, de juliol 20, 2009

divendres, de juliol 17, 2009
dijous, de juliol 16, 2009
Navegant per la web vaig trobar a l’hemeroteca de El Pais una noticia d'aquestes que penses "No pot ser".
La gent sol anar de lliberal amb el tema de
Ara que el que opinam devant la gent, com sempre, pot ser molt diferent de portes endins. Molta és la penya que si li dius: Pero i si el teu fill te surt maricon que? La cara que posen dona totes les repostes. I aquests lliberals de cop i volta son lo més carca del món: No vol dir que, que, que, que al meu fill li passi i, i, i, ...ell és molt home!. No passa rès. Te fogirà. És una qüestió cultural. De incultura més bé.
La cosa fotuda de veres és que n’hi ha que ni devant la gent dissimulen. Aquest fill de puta del relat següent -per cert molt ben contat- encara n’estava orgullós. El Pais. 6/7/08:
Encontrar sitio en
"Estábamos sentadas la una frente a la otra, pero como me caía sidra cada vez que alguien usaba el escanciador, me senté al lado de Ann", cuenta A. V., tres días después de lo ocurrido. Fue entonces cuando la mujer suiza, que la tenía cogida por la cintura, la besó en la mejilla, primero, y en la boca, después. "Pero fue sólo un pico", repite, junto a B. C., su novia. Ann había sido pareja de A. V.
Entonces, siempre según su versión, se acercó un camarero y les pidió que dejaran de besarse, que el local era "para consumir y no para esas cosas". Ellas decidieron acabarse las cañas y la botella de sidra e irse, pero antes pidieron la hoja de reclamaciones. "Nos dijeron que no tenían y, ante mi insistencia, nos quitaron las consumiciones, que aún no habíamos acabado, y nos dijeron que nos fuéramos de malos modos", asegura A. V. Como seguía reclamando la hoja, salió el dueño y supuestamente empezó a chillar: "¡Fuera de aquí! ¡Guarras! ¡Basura! ¡Éste no es un sitio para vosotras!".
B. C., que llegó al local donde
Dos testigos, que no tienen ninguna relación ni con las mujeres, ni con el dueño de la sidrería, aseguran que el hombre las echó del bar por lesbianas. "Fue indignante. Les dijo todo tipo de insultos, que eran unas asquerosas, unas guarras, que eran basura...", explica Esther Casado, de 35 años. Cuenta que Parrondo "se encaró con ellas, con la cara pegada a una de las chicas" y les chilló. "Fue una situación muy desagradable e injusta, por eso me fui", añade.
Jesús Aranda, granadino de 30 años, había ido con unos familiares a tomar algo. "Un camarero les retiró la bebida de la mesa y les dijo que el local no era para ellas", recuerda. Según él, una de las chicas insultó también a Parrondo: "Le llamó facha y me parece totalmente justificado, porque el hombre hasta les levantó la mano". Asegura que en ningún momento de
Pero el dueño de la sidrería se acoge a otra versión. "Se sacaron una teta. Por eso les pedí que se fueran", repite. "[La sidrería] es mi casa y se tienen que respetar unas normas", insiste. Para demostrar que no fue una cuestión de discriminación sexual esgrime que "una vez" tuvo un "camarero maricón, que era muy bueno". Y vuelve sobre la idea del pecho descubierto.
Pero cuando se le sugiere que es poco improbable que alguien hiciera eso en un local público, atestado, añade otro motivo: "¡Fumaban porros!". Al conocer que A. V. y B. C. fuman tabaco sin filtro, que se tiene que liar, pero que no contiene drogas, añade otro más: "¡Y cocaína! ¡Me dejaron la tapa del lavabo llena de droga!". Las dos mujeres niegan rotundamente que consuman drogas.
A B. C. y A. V., pareja desde hace tres años, jamás les había pasado nada parecido. Habían ido antes a Casa Parrondo y no habían tenido problemas. El martes tuvieron que llamar a
dimecres, de juliol 15, 2009


dimarts, de juliol 14, 2009
dilluns, de juliol 13, 2009

Perque rebem cada dia newsletter (spam qüasi bé diria jo) de totes i cada una de les empreses o terceres on hem deixat el nostre e-mail (perque no mos ha quedat més remei) i no rebem mai informació de les entitats públiques?
Ahir en parlavem. Els ajuntaments, tan moderns se pensen ser, es podríen preocupar de tenir una base de dades d’e-mails de la seva població i encarregar-se d'enviar-lis tota la informació del poble. Concerts, exposicions, mercats. Una agenda cultural i altra informació útil (carrers tancats per obres, canvis d’horaris o d'ubicació d'oficines municipals, festes, platges tancades pel mal temps...). I no haver de gastar, per exemple, les tonelades de paper que es gasten en posters i folletons que qüasi bé ningú es mira i que només importaria es penjessin allà on fos requerit.
S'hauria d'acabar aixó de fer un programa de festes en paper. El qui en vulgui un que el vagi a cercar a l’ajuntament. La informació t’arriba a ca teva on line, t’ho llegeixes tranquilament i a més a més opines i llegeixes la opinió dels demés. Linques i t’informes de tot assegut a la teva cadira, i a més mos estalviem el cost del paper, tant desde el punt de vista ecològic –sobre tot- com des del punt de vista económic, sense contar la brutor i el que costa retirar-los quant passen les festes.
Amb que que s’estalviaríen podríen fer una Base de dades i una web -alerta que s'ha de mantenir, que cadàvers ja n'hi ha massa per la www- que seria la enveja de tots el pobles. A més es podrien retro-alimetar d’altres webs ja existents. Cultura Pollença o Vine de festa per dir-ne algunes.
La maniobra seria tan senzilla com anar a la web de l’ajuntament, donar-se d’alta i ja està. Igual que hem fet amb Vodafone, la Banca march o Gesa. Jo ja no reb cap carta. Que vols un rebut? Vas al backoffice i te’l baixes.
Les administracions municipals, en aquest sentit (i en altres que ara no comentarem) van molt pel darrere de la empresa privada. Perque els ajuntaments no tenen un blog on escoltar les queixes dels veïns? On és la web 2.0 municipal? Perquè aquests paripés de les reunions mig secretes al Club i dels BOE’s penjats no sé on?
Les coses clares i la gent informada. I que no me venguin amb el rollo de “si no t’has enterat és perque no has volgut”. Aixó ja no va així. Llums aturats i cervells apagats ja n’hi ha hagut abastament. Ara t’has d’enterar si o sí. I si no hi estàs, la culpa és de l’emisor, mai del receptor.
divendres, de juliol 10, 2009
dijous, de juliol 09, 2009

dimecres, de juliol 08, 2009
dimarts, de juliol 07, 2009
